Inicialment fou el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri; amb el temps tingué influència oficial sobre tota la vida civil i constituí un dels tres estaments que formaren l’estructura de l’estat durant l’Antic Règim (eclesiàstic). El concepte de clericat és, doncs, el d’un grup, i després el d’una classe social, que no es pot confondre amb la funció sacerdotal existent en totes les religions. Com a grup funcional a l’interior de l’Església, es formà durant els tres primers segles, seguint l’evolució que portà a distingir i a donar personalitat pròpia, subratllada amb ritus d’ordenació especials, a diverses funcions subordinades al sacerdoci (lectors, acòlits, sotsdiaques, etc). Ben aviat els cristians dedicats a una funció especial en el si de la comunitat (preveres i diaques) formaren un cos o col·legi diferenciat, segons els testimonis d’Ignasi d’Antioquia i d’Orígenes (s. II). Tertul·lià (s. III) parla d’un ordo sacerdotalis a semblança dels altres ordines o estaments de la societat. A partir de Constantí, els criteris de pertinença al clericat es precisen i esdevenen en part econòmics: els clergues són adscrits a una església i són mantinguts per aquesta. En els petits estats que succeïren l’imperi Romà d’Occident, el clericat començà d’ésser un estament diferenciat i privilegiat de la societat, dipositari de les tradicions culturals i polítiques de Roma. Al s. IX, a gairebé tot Europa els funcionaris públics eren clergues (els oficinistes anglesos són encara designats clerks ). Els monjos, però, no foren considerats membres del clericat fins ben entrada l’edat mitjana. El feudalisme introduí profundes diferències econòmiques entre els membres del clericat, i així els clergues rurals vivien de rendes precàries i en moltes ocasions eren vassalls del senyor propietari de la parròquia, mentre que els prelats i els abats administraven els feus eclesiàstics, sovint considerables, i constituïen una casta de senyors feudals. Els clergues, que ordinàriament fins al s. XI eren casats, arribaren a establir uns certs drets dinàstics, i fins i tot als s. X i XI hi hagué intents d’establir dinasties episcopals. La reforma de Gregori VII posà les bases per a una reagrupació social del clericat, però aquesta no fou efectiva fins al concili de Trento. Ben al contrari, la irrupció dels monjos en la vida religiosa del poble introduí una nova font de divisions entre el clericat secular i el regular. Els monjos emprengueren una lluita aferrissada per poder-se dedicar a la cura d’ànimes, i el conflicte s’aguditzà amb la fundació dels ordes mendicants (s. XIII), instal·lats al cor mateix de les ciutats. La Universitat de París els refusà les càtedres, cosa que provocà una crisi que de poc no acabà amb la dissolució de la Sorbona (1255). Durant la baixa edat mitjana apareixen els anomenats privilegis clericals: privilegis del cànon (la injúria real a un clergue és sacrilegi), del fur (les causes contencioses i criminals dels clergues pertoquen als tribunals eclesiàstics), d' exempció (del servei militar i oficis públics) i de competència (límit en l’embargament per deutes). En l’aspecte polític, el clericat era present corporativament a les altes assemblees dels regnes, corts o parlaments, constituint-ne el braç eclesiàstic. Al s. XVI aportà dues novetats en el desenvolupament del clericat: la fundació de nombrosos ordes de clergues regulars i la institució dels seminaris. Ara bé, els excessos contrareformistes dels nous grups clericals causaren una profunda divisió del clericat (lluites entre jansenistes i jesuïtes), que desembocà en un gran descrèdit davant del poble. Al s. XVII, nasqué entre les classes cultes el modern anticlericalisme, fruit del qual fou el definitiu apartament del clericat de la funció política. En aquest sentit, la Revolució Francesa posà fites irreversibles proclamant (1795) la separació entre l’església i l’estat, a imitació de la constitució americana. Amb diverses alternatives, el principi de la separació anà penetrant a Europa i als nous estats americans, promovent un retorn del clericat a les tasques específicament religioses. No han mancat, però, les intromissions polítiques, que des de mitjan s. XIX reben l’apel·latiu de clericalisme. D’ençà del concili II del Vaticà, la crisi de reclutament de vocacions i el replantejament del celibat han posat l’alternativa de la liquidació del clericat com a base social diferenciada, solució que troba encara moltes resistències.
m
Cristianisme