OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

creu

substantiu femeníf
Art    Arqueologia
Creu al cim del Matagalls
© C.I.C. - Moià
arqueologia arqueol i art art
Monument, objecte artístic o figuració plàstica que vol representar la creu de Crist.

Conegut en moltes cultures i religions precristianes com a símbol còsmic en les seves formes més diverses (poder dels elements, de la llum, de la generació, etc), el signe de la creu fou enriquit pel cristianisme amb els seus símbols més específics de mort i de glòria. Les primeres representacions cristianes són dels s. III-IV (s. arcòfag de Domitil·la, tombes de màrtirs); però no fou fins després de l’edicte de Milà que la creu pogué ésser mostrada públicament com a signe de victòria. Aquest aspecte gloriós i triomfant es reflecteix en les gemmes que adornaven les creus (mosaics de Ravenna, s. V-VII; mosaics de diverses basíliques romanes, a partir del s. V). A més, la creu apareix sovint a l’absis de les antigues basíliques, posada damunt un setial, com a símbol de la parusia o darrera vinguda de Crist. A part aquesta representació, la creu ha estat representada, al llarg de la història cristiana, amb gairebé totes les tècniques i tots els materials, com a símbol ornamental i religiós. Així, hom pot parlar de creu d’altar, de creu processional, de creu pectoral, etc. Aquestes creus han seguit el procés evolutiu de la reflexió teològica entorn de la creu i del crucificat, el qual començà d’ésser figurat lentament, a partir del s. VI (crucifixió, Sant Crist), de primer sota un aspecte gloriós, i més tard sota un aspecte sofrent, fins que aquestes figuracions prengueren el lloc de l’antiga creu nua. Als Països Catalans, tot i l’existència de creus importants en anells (la sigil·lar visigòtica del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona) o pectorals, les més destacades són les processionals i les de sobre altar, que sovint són les mateixes amb un simple canvi del peu. A part les incloses dins els tipus majestat i santcrist, han sobresortit diverses creus d’argenteria, com la romànica de Riells (s. XII), del Museu Diocesà de Barcelona. Entre les gòtiques són notables, al Principat, la de Santa Maria de Vilabertran (s. XIV), d’un gran interès escultòric, la de Santa Eulàlia, de Francesc Vilardell (catedral de Barcelona), la d’Igualada, de Simó Martorell, la de Vic, de Joan Carbonell, la de Cervera, de Bartomeu Llopart, la de Sant Cugat del Vallès, la de Peralada, feta a Perpinyà, la de Cardona (desapareguda el 1936), la de Tortosa (1428), amb esmalts, de Bernat Santalínea de Morella, l’esmaltada de Xàtiva (s. XIV), atribuïda a Pere Berneç, la d’Ontinyent (1392), de Pere Capellades, les de Rigardà (Conflent) i de Sant Feliu d’Avall (Rosselló, s. XIV-XV) i la de Sant Martí del Canigó (s. XIV), conservada a Orellà, feta a Montpeller. De l’etapa renaixentista, però formalment encara gòtiques, són la d’or de Girona (1503), del barceloní Pere Joan Palau i els gironins Coll, la Creu de Torroella (1515), per a la seu de Barcelona, de Guerau Ferrer, i les de Sebastià Roure per a Vic (1557) i per a Sarrià (1559). Més evolucionades són la del manresà Lluís Cucurella (Museu Episcopal de Vic) i la del Vilar (Castellbell i el Vilar, 1599), que dóna el tipus de les del s. XVII. Modernament, i dins la renovació litúrgica, hi han treballat Ramon Sunyer, Manuel Capdevila, Jaume Mercadé i Joan Josep Tharrats, que, en col·laboració amb Feliu Via, traçà una creu mural, d’argent, esmalts i claus de ferro, d’estètica propera a l’abstracció lírica.

Col·laboració: 
PBS / FFV

Llegir més...