OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

crucifixió

substantiu femeníf
Art    Arqueologia

Sumari de l’article

Crist en la Creu, representació de la Crucifixió que féu el pintor flamenc Rogier van der Weyden (1399-1464)
© Corel Professional Photos
arqueologia arqueol i art art
Figuració artística de la crucifixió de Crist (o, també, d’algun sant).

Hom parla de crucifixió quan, a més de Crist clavat en creu, hi apareixen uns altres personatges (els dos lladres —Dimes a la seva dreta i Gestes a la seva esquerra—, la Mare de Déu i l’apòstol Joan, etc). També és anomenada calvari. Quan és limitada a la figura central, Jesús clavat a la creu, hom parla de santcrist o de crucifix. Les característiques de la figura central (s. ofrent o triomfant) valen tant si es tracta d’una crucifixió com d’un crucifix, i són també reflectides en la representació de la creu sola, sense la imatge del crucificat. Les primeres representacions conegudes de la crucifixió de Crist són del s. VI: evangeliari de Rabbūla (s. íria), ampullae de Monza i Bobbio (d’origen palestí), on Crist apareix en majestat; també tenen aquest caràcter les crucifixions, d’influència oriental, de Santa Maria Antiqua, a Roma (fresc del s. VIII), de Sant Marc de Venècia (mosaic del s. XII), etc. La primera forma occidental és en un evangeliari irlandès del s. VIII. Més complexes són les figuracions dels voris carolingis, on la simbologia és supeditada també al caràcter triomfant, d’acord amb la teologia de l’època. En els manuscrits otonians, però, hom ja apunta la imatge del Crist mort a la creu, figuració que esdevé dominant al s. XIII. La composició de l’escena de la crucifixió —que comprèn la Mare de Déu, sant Joan, dos àngels, els soldats i el Sol i la Lluna— és variable segons les èpoques. Als s. XIV-XVI l’escena inclou les figures dels donants i de sants. Als països nòrdics la influència gòtica és palesa en certs detalls de realisme. L’escola flamenca accentua el misteri suprahistòric, amb una expressió profundíssima de l’intens drama interior dels personatges. Al Renaixement, la humanitat de Crist continua essent l’objecte principal de devoció i, per tant, de l’expressió artística, que s’acomoda successivament a la distribució de l’espai segons els cànons artístics del moment, des de la simetria tranquil·la de Rafael fins a la força impetuosa d’Il Tintoretto o la lluita còsmica de Rembrandt. A l’època barroca el Crist hi apareix ja mort o vivent encara: sol i majestuós a l’escola espanyola, o dramàtic en Rubens, origen, aquest darrer, de moltes imatges de vori del crucificat. Aquest accent dramàtic és remarcat al s. XVIII, però sense cap més aportació original. Al s. XIX, aquest tema, com tots els altres, entre de ple en un tractament acadèmic decadent. Darrerament cal esmentar les representacions de la crucifixió fetes per Gauguin, Rouault, Chagall, G. Richier i l’expressió abstracta que en féu Manessier o la surrealista de Dalí. Les crucifixions de sants més representades són les de sant Pere, sant Andreu, santa Eulàlia i santa Liberada.

Les crucifixions als Països Catalans

Als Països Catalans hi ha bons exemples de crucifixions al s XII (coberta esmaltada del Missal de Sant Ruf, a la seu de Tortosa), però és un tema molt emprat en els retaules gòtics (el de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, al Museu de belles Arts de València) i corona sovint el conjunt (com a retaule de la Mare de Déu i de Tots Sants, dels germans Serra, al monestir de Sant Cugat, i el de Sant Abdó i Sant Senén, de Jaume Huguet, a Santa Maria de Terrassa). Posteriorment constituí el tema principal dels calvaris ( calvari).

Col·laboració: 
PBS

Llegir més...