OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

deute públic

deute sobirà
substantiu masculím
Economia
deute sobirà
economia econ
Endeutament de l’estat per la venda, al mercat, de títols representatius d’aquest deute.

L’emissió de deute públic és conseqüència del fet que cal igualar els ingressos i les despeses de l’estat i que no sempre és possible d’aconseguir-ho augmentant els imposts. Quan el deute públic és a un termini, és anomenat deute flotant. A l’Estat espanyol, aquest mecanisme començà a l’època de Carles III i continuà durant tot el segle XIX, i serví bàsicament per a finançar les despeses extraordinàries provocades per les guerres. Entre el 1900 i el 1917 l’emissió de deute disminuí molt, i tornà a augmentar entre el 1917 i el 1925 com a conseqüència de la guerra del Marroc. A partir del 1925 les emissions de deute serviren fonamentalment per a finançar la política d’obres públiques. El deute públic fou àmpliament utilitzat per a finançar la Guerra Civil de 1936-39. Després del 1940, aquest mecanisme fou utilitzat d’una manera habitual i en volums molt importants, i contribuí decisivament al procés inflacionista, en ésser emès, fins els anys seixanta, deute públic pignorable en el Banco de España.

A l’Estat espanyol, el tresor té tres títols d’aquesta mena que es diferencien pels seus terminis. Les lletres del tresor, amb terminis de 3, 6, 12 i 18 mesos, que, a diferència de la resta de valor a mitjà i llarg termini, s’emeten amb descompte, és a dir, el comprador paga un preu inferior al valor nominal i, al final del termini, rep la totalitat. Els bons a dos, tres i cinc anys i les obligacions, a 10, 15 i 30 anys. Els inversors semdespesa pre prenen com a referència el deute d’un país com el menys arriscat amb respecte als altres. Per tant, per a la resta, exigeixen un diferencial en funció del risc que perceben. A Europa el referent és el bo alemany, a 10 anys. El 2011 aquesta mena de títols de països de la Unió Europea (UE) i especialment de la zona euro es veieren sotmesos a una intensa pressió per part dels mercats com a conseqüència de les polítiques de desbloqueig que hagueren d’aplicar els estats amb un nivell més elevat de dèficit i d’endeutament. El deute d’aquests països es penalitzà amb una elevada prima de risc respecte del bo alemany a 10 anys.

Als Països Catalans, l’administració reial recorregué sovint a la creació d’un deute flotant en sol·licitar préstecs, habitualment usuraris (del 20 al 37% d’interès anual) i a curt terme. Amb les guerres de Pere III de Catalunya-Aragó, el deute augmentà i les corts de Cervera (1359) hagueren d’aprovar la creació d’una imposició extraordinària (fogatge), que hom repetí sovint. La corona, a fi de consolidar l’enorme deute flotant, hi assignà la major part de les seves rendes: així, els banquers Descaus i Olivella reberen diverses viles valencianes i llurs rendes com a garantia de préstecs consentits al rei i a l’infant Martí. Joan I assignà a Lucchino Scarampi una sèrie de drets reials (de Mallorca, de les aljames, etc) per motius semblants; fraccions d’aquest deute foren negociades i adquirides per diverses persones. Nobles i eclesiàstics s’endeutaren també i vengueren censals i violaris garantits per les rendes de llurs castells o senyories. També la generalitat emeté censals i violaris, gairebé des del seu inici, per disposar immediatament del donatiu de corts abans que fos recollit; quan ho era, servia per a fer front a les pensions a les quals s’havia obligat. Molts municipis, amb permís reial, també recorregueren al deute públic: Barcelona i València foren els més destacats per llur importància. A Palma, el deute públic ofegà constantment el municipi, puix que els seus creditors —a causa del procés de conquesta de l’illa— eren, en llur majoria, barcelonins; els ingressos eren consignats per endavant (consignació) al pagament de les pensions, d’acord amb els termes del Contracte Sant. Amb la creació de les taules de canvi (Barcelona 1401; València, 1407; etc) el deute públic adquirí un nou impuls, puix que els municipis disposaren dels dipòsits de particulars per a pagar-ne les pensions. El deute cresqué, però, per damunt les possibilitats de Barcelona amb els préstecs consentits a Alfons IV de Catalunya-Aragó i al seu germà Joan II (censals dels dos reis) i, especialment, amb els atorgats a la generalitat durant la guerra civil de 1462-72 (censals nous); el 1468 calgué consolidar tot el deute i suspendre les operacions de la taula de canvi: el 1489 foren reduïdes les taxes d’interès de violaris i censals, i el 1609, a fi de pal·liar una nova crisi, fou fundat el Banc de Barcelona. Però amb la guerra dels Segadors (1640-52) Barcelona contragué tants de deutes, que li fou restringida la facultat de crear-ne, situació que empitjorà amb la guerra de Successió: Felip V abolí, amb el decret de Nova Planta (1716), el dret dels organismes autònoms catalans de concertar nous emprèstits i dotà l’ajuntament borbònic de Barcelona amb una quantitat fixa, inalterable, una part de la qual havia d’ésser destinada a satisfer les pensions del deute antic, ròssec que s’extingí al segle XIX.

Col·laboració: 
MTF / RoA / AgSal

Llegir més...