OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

diabetis ‘mellitus’

diabetes sacarina
substantiu femeníf
Medicina
diabetes sacarina
patologia pat
Síndrome caracteritzada per un trastorn del metabolisme dels hidrats de carboni, amb augment de la glucosa a la sang (hiperglucèmia) i aparició de glucosa a l’orina (glucosúria), com a resultat d’una producció inadequada o d’una mala utilització de la insulina.

És un procés freqüent que afecta més de 200 milions de persones d’arreu del món. N'hi ha de diversos tipus: diabetis tipus I (o juvenil, o insulinodepenent), en què hi ha una destrucció de les cèl·lules β del pàncrees (les productores d’insulina) que comporta una manca total de l’hormona. De causa desconeguda, sol començar abans dels 25 anys, en alguns casos és hereditària i és possible que, en persones predisposades genèticament, hi tinguin un paper desencadenant certs virus o la formació d’anticossos contra les cèl·lules β. Cal habitualment l’administració d’insulina per al tractament d’aquest tipus de diabetis. A més, pot originar l’anomenada descompensació cetoacidòtica, o cetoacidosi diabètica, caracteritzada per un augment dels cossos cetònics a la sang (hipercetonèmia) i a l’orina (cetonúria) causants d’una greu acidosi metabòlica; aquesta descompensació sol precipitar-se per abandó de la dieta, per oblit de la injecció d’insulina o per alguna altra malaltia concomitant, i pot ocasionar trastorns greus i, fins i tot, coma (coma diabètic). En la diabetis del tipus II (o de l’adult, o no-insulinodepenent), bé que hi ha secreció d’insulina per part del pàncrees, tanmateix resulta insuficient; sovint és hereditària, comença a l’edat adulta i sol anar associada a l’obesitat. Ben sovint la reducció del pes, una dieta adequada i, ocasionalment, l’administració dels medicaments anomenats antidiabètics o hipoglucemiants orals, en permet el control. En aquest tipus de diabetis la descompensació més freqüent és l’anomenada hiperosmòtica o hiperosmolar, caracteritzada per gran hiperglucèmia, hiperosmolaritat del plasma i deshidratació, sense hipercetonèmia; pot arribar a produir també un estat de coma (coma hiperosmòtic o hiperosmolar). L’anàlisi del genoma humà i la utilització de tècniques de biologia molecular han permès identificar diversos gens implicats en la seva gènesi, la qual cosa farà possible el desenvolupament de teràpies més eficaces contra aquesta malaltia.

Col·laboració: 
JaViB

Llegir més...