Fou creat (1812) per la constitució de Cadis a cada província de la monarquia espanyola en substitució de les juntes territorials sorgides amb la revolució antinapoleònica. Hom formà, entre altres, la diputació provincial de Catalunya (1812), la de València i la de Mallorca (1913). Els seus membres eren d’elecció popular i en nombre proporcional al d’habitants de la província. Havia d’administrar-ne el territori, com a superior jeràrquic dels seus ajuntaments, i vetllar pels seus interessos peculiars; era sotmesa, d’altra banda, a l’autoritat fiscal i política del govern central. El govern absolutista de Ferran VII l’abolí immediatament (1814); restablerta durant el Trienni Liberal (1820-23), desaparegué novament fins a 1835-36, que fou adaptada a la nova divisió provincial del 1833; la guerra carlina, però, n'impedí el funcionament normal, i, acabada la guerra, la llei provincial del 1845 en reduí les atribucions, restablertes el 1870 i conservades en part durant la Restauració. Durant la República, les diputacions foren suprimides i substituïdes per mancomunitats de municipis d’àmbit provincial, regides per la Llei de Bases Municipal de 1935. El franquisme reinstaurà les diputacions, que es regiren pel decret del règim local del 1955; els diputats eren designats directament pel govern. La Constitució del 1978, malgrat que instaurà les comunitats autònomes, conservà les diputacions, llevat de les comunitats autònomes uniprovincials. Per la seva banda, les diputacions forals de Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, que des del s XVIII gaudeixen d’un règim diferenciat (el govern autonòmic navarrès rep el nom de Diputación Foral de Navarra). El 1985, la Llei de Bases del règim local establí el funcionament i les competències de les diputacions provincials. El ple és l’òrgan màxim de govern, i el president, el càrrec més alt. El nombre de diputats depèn de la població de la província, i la seva designació, distribuïda segons els partits judicials, és duta a terme a partir dels resultats de les eleccions municipals per cada partit judicial.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa autonomia administrativa després d’un segle de centralització a ultrança, bé que la divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913 quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les diputacions provincials que s’hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la Guerra Civil i amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat, dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d’una comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d’atribucions entre la Generalitat i les diputacions provincials ha estat font de conflictes.