El fonament és purament mecànic, i consisteix en un solc de forma espiral concèntrica enregistrat a totes dues cares del disc. El valor de l’amplada del solc sol ésser aproximadament de 120 μm per als discs singles o senzills de major nivell d’enregistrament, i de 60 μm per als normals (de 25 a 30 minuts de durada per cara). El burí de la màquina que grava el primer disc —d’acetat de cel·lulosa, laca fortament plàstica— hi transfereix el so per una modulació en amplitud, puix que té un moviment de desplaçament horitzontal perpendicular al solc, sense so, i proporcional a la intensitat de pressió sonora. Aquest ja és un disc per a reproduir. Però per tal d’obtenir-ne un gran nombre de còpies cal sotmetre aquest primer disc a un procés galvànic: successivament, és argentat, niquelat i sotmès a oxidacions controlades per tal d’obtenir-ne matrius negatives, aptes per a premsar el material plàstic de clorur de polivinil a una pressió de 80 a 100 atmosferes. Alhora és escalfat a 170°C i refredat immediatament per tal de poder treure el disc ja premsat i sòlid. Aquest procés dura uns 30 segons, per terme mitjà. Uns canvis tan ràpids de pressió i de temperatura produeixen unes fortes tensions internes en el disc, fet que explica la necessitat de guardar-lo en posició vertical i allunyat de llocs calents.
La reproducció del so enregistrat és feta per mitjà d’una càpsula fonocaptora que transmet el so, a través d’un amplificador, a l’altaveu o als altaveus de l’aparell. Des dels anys seixanta s’ha anat imposant l’enregistrament estereofònic (estereofonia) i, a partir dels vuitanta, l'enregistrament digital. La velocitat de gir normal és de 33 1/3 revolucions per minut per als discs de 30 cm de diàmetre, i de 45 revolucions per minut per als senzills (de 17 cm). Ha desaparegut, per antieconòmica, la velocitat de 78 revolucions per minut dels discs antics.
Origen i perfeccionament del disc. La indústria discogràfica
Cal cercar l’origen remot del disc en les investigacions fetes al segle XIX per tal d’obtenir una reproducció gràfica de les vibracions sonores. Leon Scott ho aconseguí (1857) en connectar una agulla a un diafragma i aplicar-la a una superfície cilíndrica giratòria fumada. El 1877 Charles Cros presentà a l’Académie des Sciences de París un projecte per a reproduir el so original: l’agulla havia de traçar un solc en una superfície cilíndrica i, en repetir més tard el camí traçat, reproduiria les vibracions rebudes de la font sonora. L’inventor no pogué dur a la pràctica la seva idea. Independentment, Thomas A.Edison arribà a conclusions similars, i el mateix any patentà el phonograph (fonògraf), amb el qual enregistrava sons damunt un cilindre cobert amb una làmina d’estany, substituïda aviat per una capa de cera. El 1887 Emil Berliner practicà les incisions de l’agulla enregistradora en forma d’espiral damunt una superfície giratòria plana i circular. Això permeté de treure un negatiu de l’enregistrament inicial, per mitjà d’una premsa , a fi d’obtenir un gran nombre de còpies. Emprà inicialment l’ebonita, però aviat adoptà la goma laca, més apta per a ésser premsada. La invenció d’un aparell reproductor satisfactori (gramòfon) assegurà l’èxit del nou procediment.
La reproducció de música per mitjà del disc es consolidà vers el 1900, malgrat l’èxit inicial dels cilindres. L’aparició de la Deutsche Grammophon Gesellschaft (1898) a Alemanya, de la Victor Talking Co (1901) als EUA i de la seva associada anglesa His Master's Voice, expandí el disc per tot el món i obligà la Columbia Phonograph Co (creada el 1903 als EUA) i la casa francesa Pathé a abandonar la fabricació de cilindres i a adoptar el disc. Els enregistraments de fragments d’òperes es multiplicaren a partir de l’èxit assolit pels de Caruso (1902), però fins el 1906 no esdevingué acceptable l’enregistrament de música simfònica: la utilització d’una sola cara dels discs (fins el 1908-10) impedia l’enregistrament d’obres completes extenses. Amb el disc doble de 30 cm hom pal·lià una mica aquest inconvenient i enregistrà per primer cop una òpera completa (sense recitatius): Carmen, de Bizet (1908), el ballet El llac dels cignes, de Čajkovskij (1909), la Cinquena simfonia de Beethoven, amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín, dirigida per Arthur Nikisch (1913).
Els primers discs de jazz sorgiren (1917) amb l’Original Jazz Band dirigit per Nick La Rocca; des del 1914 proliferaren els de música ballable, cançons, etc. La introducció de l’enregistrament elèctric, amb l’ús de micròfon (1925), millorà la qualitat dels discs i els permeté de superar la crisi produïda per la generalització de la ràdio i la causada pel crac financer del 1929. Hom féu enregistraments de qualitat, com els del tercet Cortot-Thibaud-Casals, les sonates per a piano de Beethoven per Arthur Schnabel i les Variacions Goldberg de J.S.Bach per Wanda Landowska. El consum de discs de música lleugera augmentà considerablement amb la invenció, vers el 1930, de la juke-box (màquina automàtica que selecciona un disc quan hom hi introdueix una moneda). El problema de la fragilitat i de la durada excessivament curta dels discs (de solc ample i de 78 revolucions per minut) era una limitació de les seves possibilitats. El 1931 la RCA (Radio Corporation of America, que el 1928 havia absorbit la Victor Co) intentà d’introduir, sense èxit, un disc de 33 1/3 revolucions per minut. Malgrat els progressos en la captació d’una major gamma de freqüències sonores, l’augment d’extensió del disc no fou aconseguit fins el 1948 amb el disc microsolc irrompible, de 33 1/3 revolucions per minut, que podien contenir 30 minuts de música a cada cara i permetien d’enregistrar obres extenses.
La publicació d’obres que no eren mai interpretades o que ho eren poc en teatres i sales de concert, fou una de les conseqüències de la popularització i la difusió dels discs durant la dècada dels cinquanta. La Deutsche Grammophon Gesellschaft creà, l’any 1950, l’Archiv Produktion, col·lecció de recerca musicològica que ha publicat música medieval, renaixentista i barroca amb la instrumentació original, i ha divulgat les darreres descobertes de música d’aquests períodes. La casa alemanya Telefunken també hi ha contribuït amb la sèrie “Das Alte Werk”. Darrerament, hom ha innovat la tècnica de l’enregistrament discogràfic, tradicionalment analògica, amb la incorporació de sistemes digitals (enregistrament digital, disc compacte) que procuren una fidelitat de reproducció superior a la del microsolc tradicional.
La indústria discogràfica als Països Catalans
Al Països Catalans la fabricació de discs començà al principi del s. XX. Algunes delegacions de marques estrangeres imprimiren música catalana: un dels primers enregistraments de sardanes (discs Victor, vers el 1910) fou el de les cobles La Principal de Peralada i l’Empordanesa de Barcelona. Una delegació de His Master's Voice s’establí a Barcelona (1915) i hi introduí les marques Odéon, Pathé, Regal, Capitol, Stateside i Harvest; la casa Columbia (EUA) també recollí música popular del Principat, del País Valencià i de les Balears en la marca Alhambra. La producció catalana dominà aviat el mercat espanyol; amb les millores tècniques augmentà l’interès pel disc: des del 1929 la Revista Musical Catalana publicà recensions, i poc temps després la Generalitat de Catalunya creà el Club de Discòfils, que celebrava audicions públiques.
La introducció del microsolc (1952) estimulà les productores autòctones i en creà d’altres. His Master's Voice presentà (1958) els primers discs de cançó moderna en català, per Josep Guardiola i les germanes Serrano; Vergara (creada el 1948) introduí enregistraments clàssics de gran qualitat i assolí grans tiratges amb els discs humorístics de Joan Capri. Aparegueren Belter (1956), que introduí un extens repertori clàssic d’unes altres marques i cançó catalana, i Edigsa (1961), que fou la plataforma de la Nova Cançó Catalana ( cançó )1) (Raimon, Els Setze Jutges, Serrat, etc), presentà cançons de l’Alguer i d’uns altres punts dels Països Catalans, discs literaris i, especialment, l'Antologia Històrica de la Música Catalana, a més de cançons en basc (uns quaranta discs) i en gallec (més de vint). Unes altres empreses són Concèntric (1965), que imprimí cançó catalana, jazz amb Tete Montoliu i Elia Fleta i un curset de català per a no catalans, Discophon, amb discs clàssics i cançó catalana (Raimon, Pi de la Serra), etc. Algunes productores de Madrid han publicat també cançó catalana, com Movieplay (Lluís Llach) i Hispavox (Núria Feliu), la darrera de les quals té també un extens repertori de música medieval catalana i l’única versió íntegra del Misteri d’Elx.