OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

documental

substantiu masculím
adjectiuadj
Cinematografia
cinematografia cin
Gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa.

Tot i que el documental nasqué amb el cinema —els primers films dels germans Lumière eren documentals— i que els anglesos el concretaren amb una sèrie de films sobre l’exèrcit i la indústria, l’autèntic documental aparegué amb Nanook of the North (1922), de Robert J. Flaherty. Buñuel i els documentalistes nordamericans dels anys trenta conrearen el documental de denúncia social. A França han estat produïts documentals de divulgació científica, com els de Jacques-Yves Cousteau, línia que també ha estat seguida a Alemanya. Després de la Segona Guerra Mundial adquirí un gran apogeu el documental d’art i el de viatges, sobretot a Itàlia. Posteriorment es desenvoluparen el cinema veritat a França i el free cinema a la Gran Bretanya. A més, han conreat aquest cinema W.S. Van Dyke, Marc Allegret, Joris Ivens, Jean Vigo, John Grierson i altres que més tard han passat, amb èxit, al cinema de ficció, com és ara Alberto Cavalcanti, Antonioni, Eric Rohmer, Alain Resnais, etc. En els anys seixanta i setanta, el documental tingué un paper decisiu en el cinema polític i militant. Posteriorment, l’increment de demanda televisiva l’ha absorbit amb continguts històrics, científics o túristics i algunes modificacions formals. Destacaren en aquest terreny els nord-americans Emile De Antonio i Frederick Wiseman, els francesos Marcel Ophuls —autor de Le chagrin et la pitié (1969) i Hotel Terminus (1988)— i Claude Lanzmann — Shoah (1985), denúncia de l’holocaust jueu— o el suís Richard Dindo. Durant la dècada dels noranta es crearen excel·lents obres. A Alemanya, i coincidint amb la caiguda del mur de Berlín, es realitzaren dos films: Die Mauer (‘El mur’, 1991), de Jürgen Böttcher, i Ein schmales Stück Deutschlands (‘Un petit tros d’Alemanya’, 1991), de Joachim Tschirner, Lew Hohmann i Klaus Salge. Per la seva qualitat, s’ha de destacar Orson Welles: the One-Man Hand (Vasilij Silovič, 1995), on, a través d’entrevistes i seqüències de films, es reconstrueix la vida i obra de l’actor i realitzador nord-americà. Die Kunst des Erinnerns: Simon Wiesenthal (‘L’art de la memòria: Simon Wiesenthal’, 1995), dels austríacs Johanna Heer i Werner Schmiedel, és una biografia sobre el conegut caçador de nazis. When We Were Kings (Leon Gast, 1996), Oscar al millor documental, proposà una anàlisi històrica i social a partir del cèlebre combat de boxa que, el 1974, enfrontà Muhammad Ali i George Foreman pel títol dels pesos pesants. A principis del s XXI, el gènere ha augmentat la seva popularitat i ha incrementat la seva presència en les sales d’exhibició. Es pot considerar un fenomen la polèmica provocada a tot el món per les pel·lícules de Michael Moore Bowling for Columbine (2002) i Fahrenheit 9/11 (2004), dues diatribes en clau satírica contra la indústria armamentística dels EUA i el govern de George W.Bush. Però d’aquest país també han arribat altres obres generadores de debat social, com Super Size Me (2004), de M.Spurlock; Capturing the Friedmans (2003), d’A.Jarecli; Uncovered: The Whole Truth about the Iraq War (2003), de R.Greenwald, i The Fog of War: Eleven Lessons from the Life of Robert S. McNamara (2003), d’E.Morris. En altres països també s’han fet documentals molt aplaudits, com els francesos Les glâneurs et la glâneuse (2000), d’A.Varda; Le peuple migrateur (2001), de J.Perrin; Être et avoir (2002), de N.Philibert, i Genesis (2004), de C.Nuridsany i M.Pérennou, o el britànic The Filth and the Fury (2000), de J.Temple. A l’Estat espanyol provocà força polèmica La pelota vasca (2003), de J.Medem, una panoràmica sobre les causes i conseqüències del terrorisme basc acusada de privilegiar el punt de vista del nacionalisme basc. També cal destacar obres com Asesinato en febrero (2001) i Perseguidos (2004), d’E.Ortega; Calle 54 (2000) i El milagro de Candeal (2004), de F.Trueba; Extranjeros de sí mismos (2000), de J.Rioyo i J.L.López Linares; Caminantes (2001), de F.León de Aranoa; El juego de Cuba (2001), de M.Martín Cuenca; El efecto Iguazú (2002), de P.J.Ventura; El cielo gira (2004), de M.Álvarez, i El tren de la memoria (2005), de M.Arribas i A.Pérez. A Catalunya aquesta forma d’expressió cinematogràfica ha demostrat vitalitat amb títols com En construcció (2001), de J.L.Guerín; Cravan vs. Cravan (2002), d’I.Lacuesta; De nens (2004), de J.Jordà; Elena Diakonova-Gala (2003), de S.Munt; Balseros (2002), de C.Bosch i J.M.Domènech; La Casita Blanca. La ciutat oculta (2002), de C.Balagué, i Els nens de Rússia (2001), de J.Camino.

Llegir més...