Cal preparar primerament un dibuix estergit per traspassar-lo i calcar-lo en el revestiment de la paret i tot seguit esgrafiar-lo amb l’estilet. L’esgrafiat és molt més sòlid que la pintura, té un to de més vistositat i és més resistent a la intempèrie. Hom el treballa a dues tintes, com si fos un aiguafort, però també pot tenir diverses tonalitats, i llavors en resulta un art mixt entre la pintura i l’esgrafiat. L’esgrafiat té innombrables aplicacions en art. Ja apareix en temps prehistòrics en objectes d’ús corrent: gerros, figures, làpides, etc; més tard ha servit per a decorar els murs dels edificis despullats de decoració, siguin palaus, esglésies o cases senyorials i de camp. Durant el Renaixement italià els arquitectes ampliaren els temes de la decoració esgrafiada en estuc en els grans palaus edificats en aquell moment. Més tard començaren les primitives manifestacions de la moderna escola de l’esgrafiat que s’estengué arreu de la península Ibèrica i particularment a Catalunya; a Barcelona resten força mostres d’aquesta modalitat. Els temes més abundants són al·legories representades per figures, amorets, gerros de flors i composicions poètiques i filosòfiques, com també per motius arquitectònics i geomètrics; els estils més emprats són el barroc, el Lluís XV i el Lluís XVI. Actualment pocs artistes conserven aquesta tècnica; entre ells es destaca Ferdinandus Serra i Sala, que ha fet creacions i restauracions a Barcelona, Poblet, Santes Creus, etc. Una nova tècnica d’esgrafiat, apareguda al s. XX, és l'aerografia.
m
Art
Detall de la façana amb esgrafiat de la Casa Amatller, obra de Josep Puig i Cadafalch (1898-1900)
© Fototeca.cat
Decoració mural consistent en un sobreposat de material més o menys dur que, amb una eina d’acer tallant o punxant anomenada estilet o mitjançant un sorrejament, hom pot ratllar o gratar contornejant un dibuix sobre qualsevol objecte o paret.