OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

espai

substantiu masculím
Economia    Geografia

Sumari de l’article

geografia geog i economia econ
Suport de les relacions entre els sistemes físic i humà, objecte de la geografia i d’una branca de l’economia.

L’espai geogràfic és fet i evoluciona a partir dels conjunts de relacions, però sempre dins la superfície de la Terra; és canviant i diferenciat i la seva forma exterior és el paisatge. Antigament els geògrafs reduïen l’estudi de l’espai a l'ecumene, però actualment hom eixampla aquest estudi a tot l’espai accessible a l’home, que és tota la superfície de la Terra. Cada punt de l’espai pot ésser localitzat (mitjançant les coordenades, l’altitud i l’emplaçament), i el que importa és la seva situació respecte al conjunt on s’inscriu i amb el qual es relaciona (la posició, que és canviant). Els fets geogràfics són així originals, però llur homogeneïtat permet no solament de classificar-los, sinó fins i tot de sistematitzar i elevar a lleis llurs sistemes de relacions. Així la geografia pren un caràcter morfològic i fa servir la cartografia per a representar i interpretar aquestes relacions que originen l’espai. Des d’un punt de vista descriptiu, primer pas del coneixement geogràfic, l’espai és parcel·lat en zones, regions o àrees, i s’hi introdueix el problema dels límits (regió) i l'escala.

L'espai en l'economia i en la geografia

En economia espacial hom analitza la producció i la distribució de mercaderies fixant-se especialment en el marc espacial en què tenen lloc aquestes activitats. Amb aquest enfocament han aparegut disciplines autònomes: la teoria de la localització, l’economia del comerç internacional, l’economia regional i l’economia urbana. Els primers a incorporar el factor espai en llurs anàlisis foren els mercantilistes (paper dels ports, de les fronteres i de les comunicacions), en formular les primeres teories del comerç internacional. L’elevat grau d’abstracció de les anàlisis posteriors i el predomini, en el món anglosaxó, de la teoria del laissez-faire, homogeneïtzaren l’espai i relegaren el seu paper a l’economia política, amb algunes excepcions. Només se'n preocuparen Marx, en la seva teoria de la formació de les rendes de la terra, i Marshall, que marcà els avantatges de la situació i la relació dels costs de transport amb la distància del mercat. És dins el marc del pensament proteccionista alemany que Von Thünen inicià un tractament específic de l’espai des d’un punt de vista econòmic i formulà un model de localització agrària. Més tard, W. Röscher, A. Schäffle i W. Launhardt establien una teoria pura de la localització industrial, sistematitzada per A. Weber, que definí els factors de localització, la tendència a l’aglomeració i un sistema de localitzacions dins un model abstracte i independent de qualsevol sistema econòmic. Paral·lelament hom inicià l’anàlisi del fet urbà, que hauria de rebre durant el s. XX una gran influència de l’economia espacial. La nova organització econòmica i política de l’URSS, després del 1917, plantejà la problemàtica espacial en termes reals i en el pla macroeconòmic, i donà lloc a les anàlisis de les relacions intersectorials (W. Leontief), aplicades posteriorment a les anàlisis regionals i interregionals, a la polèmica entre urbanistes i desurbanistes, reflex de la polèmica creixement desequilibrat

equilibrat entre camp i ciutat, i a la planificació territorial. La crisi econòmica capitalista de la fi dels anys vint i dels trenta plantejà la necessitat de l’endegament de l’espai (el pla de Nova York el 1926, la Tennessee Valley Authority el 1933 i la formulació de la teoria de la zonificació en són alguns exemples) i d’una teoria econòmica espacial general. A. Lösch formulà el 1940 un sistema walracià d’equilibri general, amb una nova variable (la distància), el qual descriu de forma abstracta les interrelacions de totes les localitzacions, i escriví el primer tractat sistemàtic d’economia espacial, en el qual integrà teories (la teoria de les localitzacions, la del canvi i la de les regions econòmiques) que tenien com a precursors més immediats A.Predölh, H.Ritschl i B.Ohlin. El 1956 W.Isard —considerat el creador de l’economia regional i l’integrador definitiu del factor espacial en la ciència econòmica— desenvolupà l’esquema d’equilibri general de Lösch i, sobretot, el concepte de regió econòmica.

Col·laboració: 
CCV / CMC

Llegir més...