Com a concepte nuclear de la metafísica occidental hom en troba les arrels en Parmènides, la concepció del qual (l’ésser com a realitat única és el que és, l’inamovible i etern, el compacte i invariable) determina i condiciona tot el pensament posterior, bé que, per exemple, a l’aristotelisme sigui present també la problemàtica heraclitiana i a l’escolàstica actuï decisivament la correcció cristiana. Ambdós elements —heraclitià i cristià— essent ben contraris a la concepció parmenidiana, en ésser purament afegits a ella no aconsegueixen de corregir la comprensió estàtica i fatalista de l’ésser. A la llum d’aquesta es fan entenedores tant la deshumanització de la metafísica tradicional (tot i els seus esforços per mantenir una amplitud i diversitat en la comprensió de l’ésser, mitjançant l’analogia de l'ens) i de la filosofia moderna (el criticisme desemboca en l’agnosticisme i positivisme, l’idealisme en totalitarisme, i l’existencialisme acaba negant el sentit de l’existència), com els carrerons sense sortida de l’escolàstica (en són exemples les discussions entre escoles sobre el concepte de l’ésser, la distinció entre essència i existència, la individuació, etc, així com les extrapolacions de la teodicea o teologia natural i les disputes sobre la llibertat humana i la preciència i premoció divines) i del pensament occidental (el qual no reïx a superar els dualismes objecte-subjecte, matèria-esperit, destí-història, tecnicisme-humanisme, etc).
m
Filosofia