La posició econòmica podia ésser molt variable i no constituïa cap criteri de distinció. El terme era aplicat pròpiament a les diferents classes de les ciutats o viles, però també, per extensió, a altres grups socials no exclusivament ciutadans, com els militars i els eclesiàstics, que tenien, com a tals, representació a les corts (braç) i que eren considerats estaments privilegiats. L'estament ciutadà o superior, integrat pels ciutadans o burgesos honrats (ciutadà, burgès), monopolitzà, des del s XIII i fins al s XV, els governs municipals; el 1479, a Barcelona, tendí a tancar-se, i el 1510 els seus membres obtingueren el privilegi militar —com el de València el 1420—, però continuaren formant part del braç reial. A partir de mitjan s XV els estaments inferiors (l'estament dels mercaders, l'estament dels artistes i l'estament dels menestrals) anaren prenent consciència de llur força. A Barcelona constituïren el Sindicat dels Tres Estaments, i aconseguiren d’entrar a formar part del govern municipal (1455) i d’ésser nomenats com a síndics de la ciutat a les corts (1460). Els artistes havien aconseguit, a més, de constituir-se en estament independent dels menestrals. Buscaires (la Busca) en llur majoria, trobaren la forta oposició de la Biga, integrada bàsicament per l’estament ciutadà, oposició que desembocà finalment en la guerra contra Joan II. La pertinença a l’estament varià amb el temps, puix que alguns oficis aconseguiren de pujar de categoria, per tal de fruir de més privilegis, de major consideració social i per tenir accés a nous càrrecs públics, tendència que les ordinacions municipals no aconseguiren de frenar. A partir de la segona meitat del s XVI la distinció entre els estaments tendí a desaparèixer, sobretot després de la supressió de les corts pels decrets de Nova Planta i la reivindicació de les arts mecàniques. Al s XIX les classes socials, amb un fonament economicoprofessional, aparegueren després de la ruïna de la societat estamentària.
m
Història