i estètica | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

estètica

substantiu femeníf
Filosofia
filosofia filos
Doctrina sobre la bellesa, l’art i, més en general, les sensacions.

L’estètica discuteix la constitució peculiar dels objectes artístics i de totes les altres manifestacions de la sensibilitat i procura de bastir mètodes propis, sense recórrer a d’altres branques de la filosofia, l’objecte de les quals escapa als fenòmens on l'esteticitat és factor bàsic. Tot i que el mot estètica no apareix en la terminologia filosòfica fins el 1750, introduït per Baumgarten, les qüestions d’estètica constitueixen per al pensament occidental un tema tan antic com les llegendes d’Homer i Hesíode. Els filòsofs grecs, doncs, recolliren ja tota una tradició cultural en elaborar les primeres reflexions teòriques sobre el problema estètic. Plató acceptà l’autonomia dels productes artístics i també la possibilitat que hom en fes un ús emocional () o àdhuc eròtic (Hípies Major), però en general es decantà per una concepció moralista i política de l’art, fins al punt que arribà a reduir el problema estètic a una qüestió eticopolítica; és bell, diu, tot el que fa un bé a l’home i a l’estat (La República i Les Lleis). Íntimament relacionada amb aquesta comprensió hi ha la paradoxal teoria platònica de la mímesi, hereva, d’una banda, de la convicció socràtica que els artistes imiten i reprodueixen el visible, però, alhora, i d’altra banda, extrapolada transcendentalment en el sentit que la realitat imitada ja és imitació de la idea mateixa de bellesa i que l’artista ha de fer abstracció del real per a evocar un món metafísic, la qual cosa es contradeia amb les idees canòniques que sobre l’art, com a recreació, dominaven en aquella època. Aristòtil deixà, en la seva Poètica, l’obra més fructífera —juntament amb l'Epístola ad pisones o Ars Poetica d’Horaci— de tota l’estètica clàssica. L’anàlisi aristotèlica de l’obra d’art, com a estructura clara i conjunt de funcions que configuren un tot orgànic, explica l’actitud kantiana envers l’obra artística, en la qual veié un objecte que ha de satisfer desinteressadament l’espectador; Kant, així mateix, era deutor de Plató quan afirmava que el model suprem i el prototip del gust artístic són una idea que cadascú ha de trobar en ell mateix. Hegel, sintetitzant també el pensament grec, donà a l’estètica un impuls gegantí, en ésser el primer a explicar, amb una sola ullada metodològica, tota la història de l’art, la qual veia —des del seu idealisme— com a successió de diferents encarnacions o realitzacions de la Idea, la conjunció de la qual amb les seves expressions artístiques forma la bellesa. D’altra banda, l’articulació dialèctica que Hegel féu dels conceptes de forma i contingut, entre els quals hom havia mantingut generalment una dicotomia radical, ha servit de fonament de diferents corrents que dominen actualment en l’estètica. El primer corrent, de tradició marxista, preconitza la prioritat —sota la figura d’una consciència crítica— del contingut per damunt de la forma, tot acceptant alhora llur mútua i complicada interrelació; marcada per una hipòstasi del significat, aquesta tendència té en György Lukács l’exponent més representatiu, juntament amb Lucien Goldmann i Galvano della Volpe. En canvi, per al corrent estructuralista, de tradició kantiana, tota estètica ha de començar per l’estudi de l'esteticitat (d’allò que fa que qualsevol obra pugui ésser considerada artística); marcada, doncs, per una hipòstasi del significant, aquesta segona tendència és representada per Roman Jakobson, l'OPOIAZ soviètica, Umberto Eco i Roland Barthes, entre d’altres. Un tercer corrent, de caire sintetitzador (ben representat per J. Kristeva), vol superar els freqüents malentesos que es donen entre les dues orientacions anteriors tot aplicant la semiologia a l’art, en el sentit que, a partir del signe (com a reunió de significat significant i com a entitat que abasta alhora el context i el subjecte significatius), intenta de bastir una estètica científica que, alhora, expliqui o, si més no, delimiti els complexos factors que intervenen en la creació artística (psicologia de l’autor, circumstàncies històriques, procés comunicatiu de les emocions, etc). El panorama actual de l’estètica, tanmateix, ultra la consignada influència hegeliana, inclou dos altres factors. En primer lloc, l’art sembla descobrir, al s. XX, el codi o sistema de referència a partir dels quals les obres particulars es constitueixen, la qual cosa determina el naixement de múltiples tendències caracteritzades per la consciència del treball artístic: la materialitat de l’art es fa patent, així, ja a partir del s. XIX, i comença a programar la producció i les teories estètiques (de Mallarmé a Valéry, en poesia; dels impressionistes als cubistes i abstractes, en pintura; de Mahler a Schönberg, en música, etc). En segon lloc, moltes estètiques més recents preconitzen un alliberament sensual de la humanitat: així, autors com Herbert Marcuse posen al bell mig de les possibilitats d’un món millor una revolució estètica, en el sentit que l’art i tota expressió de la sensibilitat, practicats com a joc i experiència (tema, aquest, que ja ve de Schiller), podrien ésser factors ineludibles per a una reconstrucció de l’actual societat capitalista; grans moviments de joves, d’altra banda, practiquen ja a Amèrica i Europa tot un nou estil eticoestètic de vida, però és encara massa d’hora per a dir si aquesta actitud, estesa preferentment entre la burgesia, serà suficient per a un canvi general de les estructures actuals de la civilització. En general hom pot dir que les estètiques actuals reprenen la tradicional tàctica individual de configurar l’estètica com a espai teòric on hom vol reunir una comprensió determinada sobre la natura (camp de realitats formals permanents) amb l’art i les més diverses formes de sensibilitat de l’home (camp de realitats en procés inacabable de reestructuració i, sobretot, un dels mecanismes de mediatització entre l’home i la natura i entre els homes mateixos).

Col·laboració: 
JoLl
Llegir més...