i Evangeli | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Evangeli

substantiu masculím
Cristianisme
Representació dels quatre evangelistes amb els seus símbols corresponents: Marc amb el lleó, Joan amb l’àliga, Lluc amb el brau i Mateu amb l’home
© Corel Professional Photos
cristianisme crist
Cadascun dels quatre primers llibres del Nou Testament on és contingut el missatge cristià.

Reconeguts per l’Església com a expressió genuïna de l’anunci de l’evangeli, foren inclosos al començ del Nou Testament. La proclamació evangèlica fou feta, al principi, de viva veu per mitjà de la catequesi. Aquesta primera predicació fou recollida aviat per escrit, i la llengua emprada era l’arameu; així s’explica el residu de paraules i veus aramees que passaren intactes als evangelis canònics: effethà, talitha, abba, raka, genna, rabí, etc. Posteriorment diverses tradicions i successius conjunts redaccionals anaren sorgint dins les distintes comunitats cristianes; Lluc, en la introducció al seu evangeli, al·ludeix a aquesta pluralitat d’escrits, que anà creixent als segles posteriors (evangeli 2 3). Entre els diversos “evangelis” que aparegueren al s I n'hi hagué quatre que s’imposaren oficialment dins l’Església, la qual els reconegué com a canònics. Els primers cristians no els anomenaven, com hom fa actualment, Evangeli de Mateu, de Marc, etc, ans Evangeli segons Mateu, segons Marc, etc. El problema de la redacció d’aquests evangelis, que ha estat plantejat modernament per la Formgeschichte, correspon bàsicament a l’anomenada qüestió sinòptica (els Sinòptics). Segons aquesta, l’ordenació cronològica dels Evangelis no coincideix amb l’ordre que aquests tenen en el Nou Testament; el més primitiu de tots quatre és l'Evangeli segons Marc. El redactor del text actual d’aquest Evangeli no era ni un compilador, més o menys passiu, de les dades de la tradició, ni un escriptor brillant atent als efectismes de l’estil, sinó un cristià audaciós i amb una seriosa preocupació teològica que volia presentar la figura de Jesús, “fill de l’home” (títol amb el qual sembla anar relacionat el secret messiànic) i “fill de Déu” (segons es diu d’Ell al començ i al final de l’Evangeli), i la doble actitud de fe i d’incredulitat davant d’Ell i, alhora, oposar a la tradició i als seus custodis una exposició de les veritables intencions eclesiològiques de Crist (en aquest sentit sembla intencionada la importància central que té Galilea, i no Jerusalem, en la manifestació de Jesús segons l’esquema geogràfic en què és presentada la seva vida i àdhuc la seva revelació postpasqual). Així, denuncia la temptativa de crear una cristologia ad usum delphini, és a dir, que pogués justificar l’actitud eclesial de certs dirigents de la comunitat. Els caps de l’Església als quals l’evangelista fa referència són fàcilment discernibles: Pere, Jaume i Andreu. Ara bé, aquesta decidida reserva de l’evangelista envers els fundadors més destacats de l’Església no vol dir, ni per un moment, que en posi en dubte la importància. Aquesta barreja de respecte i reserva és sensible sobretot en la forma com l’autor de l’Evangeli parla de Simó Pere. El fet, doncs, d’adreçar-se als caps de l’Església en actitud de blasme no comporta una desvaloració de llur tasca jeràrquica, sinó que expressa la intenció de salvar el servei apostòlic del risc del culte de la personalitat. Segons una antiga tradició, l’autor d’aquest Evangeli fou un cosí de Bernabé, Marc, el qual posà per escrit les catequesis que Pere feia en arameu als membres de l’Església de Roma; cal situar la redacció de l’Evangeli aproximadament a la fi dels anys seixanta. Per a d’altres, l’anomenat Segon Evangeli és un escrit corresponent a una comunitat judeocristiana, d’encuny hel·lenista, de residència palestina, probablement a Cesarea de Filip, i datable de la darreria dels anys cinquanta. L’autor de l'Evangeli segons Lluc devia ésser un antic pagà que es féu cristià molt abans de l’any 50 i acompanyà Pau durant la major part dels seus viatges. Una tradició constant identifica Lluc com a autor de l’anomenat Tercer Evangeli i dels Actes dels Apòstols, i l’examen intern del text ho confirma, alhora que referma també la seva caracterització com a hel·lenista i metge. A l’igual dels altres evangelistes, Lluc no té intenció d’escriure una biografia en el sentit modern de la paraula; ha sabut distribuir els materials respectant-ne les fonts, i en aquest sentit hom pot dir que fou un historiador, però sobretot volia ésser un servidor de la Paraula, i el seu art fou de saber orquestrar, sense falsejar-les, certes dades tradicionals segons una determinada perspectiva i intenció teològiques. Si Marc volia limitar-se a presentar el misteri de l’Home-Déu i Mateu intentarà de donar-ne una explicació bíblica, Lluc, que té en compte aquests dos aspectes, ofereix una perspectiva més vasta: una presentació històrica dels esdeveniments de la salvació. Lluc és l’evangelista del pla de Déu: el misteri de la Pasqua n'és el focus, l’Esperit Sant, l’autor, i la comunitat universal de tots els creients, el terme. I, a diferència de Mateu, que, en mostrar la ruptura amb el poble jueu com a condició necessària de l’expansió de l’Evangeli, veu l’universalisme com a terme d’un drama, Lluc el veu, dins un pla total de Déu, com un fet que il·lumina l’Evangeli. La data de la composició de l’obra de Lluc es pot fixar entre els anys 70 i 75. L’Evangeli que ocupa el primer lloc en el cànon, l'Evangeli segons Mateu, és atribuït a Leví (o Mateu), el publicà, per una tradició constant que es remunta al s II. El principal testimoni és el de Papies, al començament del s II, el qual diu que Mateu féu un recull de dites del Senyor en la llengua dels hebreus, però que després cadascú les traduí com millor podia. I, efectivament, si hom fa un estudi detingut de l’estructura de l’Evangeli, observa que obeeix a uns motlles fixos i preconcebuts. Mateu atén principalment les dites de Jesús (entorn de les quals organitza els diversos fets), que agrupa segons un ordre determinat, el qual recorda els cinc llibres de la Llei de Moisès —l’Evangeli, doncs, seria la Llei del Nou Testament—, i cadascun d’aquests grups té un mateix inici (“i obrint Jesús la boca ensenyava”) i una mateixa conclusió (“i quan Jesús terminà aquests discursos..."). Segons diverses hipòtesis, que reconeixen que el primitiu Evangeli de Mateu fou escrit en llengua semítica, el suposen, o bé redactat en arameu, o bé, com Zolli, en hebreu (els fets narrats) i en arameu (les dites), segons el costum de l’època. Molts devien intentar, tot seguit, de traduir-lo al grec, car els idiomes semítics eren compresos per pocs; alguns catequistes devien fer-ho oralment, i altres degueren arribar a escriure'n alguns trossos, potser resumits. La frase de Papies que “cadascú els traduí com millor podia” indica que la bona voluntat no sempre anava acompanyada de perícia. L’Església vetllà immediatament sobre les traduccions de Mateu, i segurament n'adoptà una, l’única que ha arribat fins avui. En general, aquesta traducció deu correspondre substancialment al suposat original semític, però el traductor devia fer-hi algunes acomodacions; quan ell, d’altra banda, començà el seu treball, hom ja havia publicat els Evangelis de Marc i de Lluc, i els tingué també presents. La seva publicació s’ha de basar, almenys, pels voltants de l’any 80. Solament el quart evangeli, l'Evangeli segons Joan, diu expressament qui el va redactar: el deixeble que Jesús estimà. Pere hi és anomenat quaranta vegades, mentre que Joan, com a redactor que n'era, i el seu germà Jaume no hi són anomenats sinó una vegada, amb l’apel·latiu “els (fills) de Zebedeu”. Aquests eren galileus, de Betsaida, i llur pare era pescador. Joan fou cridat per Jesús quan era encara molt jove. Després de l’ascensió s’instal·là a Jerusalem; més tard es traslladà a Efes, on visqué la major part de la seva vida; probablement morí, molt vell, l’any 7 de Trajà (104 dC). La tradició que ha vist en ell l’autor del Quart Evangeli és completament seriosa: l’Evangeli es presenta amb les garanties d’un testimoni ocular, d’un deixeble immediat de Jesús. La hipòtesi més probable és que Joan escriví personalment, i partint d’una informació autònoma, el seu Evangeli, que fou completat després pels seus deixebles i molt probablement sota el seu control. Actualment, la majoria d’investigadors està d’acord a negar que el Quart Evangeli vulgui completar les llacunes dels sinòptics —teoria clàssica de l’antiguitat— o substituir per un Evangeli espiritual els sinòptics —com sostenen alguns contemporanis— i a afirmar l’autonomia, independència i originalitat d’aquest Evangeli, que s’ha d’entendre per ell mateix com un escrit que, partint, igualment com els sinòptics, d’uns fets històrics concrets i de les necessitats d’una comunitat concreta, s’ha desenvolupat avançant per un altre camí. En aquest sentit és una obra mestra del pensament cristià, indispensable per a l’elaboració de la cristologia. La data de la seva redacció pot ésser fixada pels voltants dels anys 80-90, a Efes.

Col·laboració: 
JMUC
Llegir més...