franciscà
| franciscana

f
m
Cristianisme

Sant Francesc i santa Clara amb altres religiosos, oli d’Antoni Viladomat (MAC)

© Fototeca.cat

Membre de l’orde mendicant fundat per sant Francesc d’Assís el 1208.

Del moviment religiós franciscà sorgiren tres ordes bàsics: l’orde primer o OFM (ordo fratrum minorum), seguit per tres grans famílies, els anomenats simplement franciscans (OFM), els conventuals (OFM Con) i els caputxins (OFM Cap); l’orde segon, seguit per diverses classes de religioses, especialment les clarisses i concepcionistes; i el tercer orde, seguit per seglars d’ambdós sexes, coneguts com a terciaris franciscans, i també per diversos religiosos i religioses terciaris de moltes congregacions. L’orde franciscà fou fundat per Francesc d’Assís a partir del 1208. El primer capítol general de l’orde tingué lloc el dia de Pentecosta del 1217: hom dividí Itàlia en províncies i establí missions als països de l’altra banda dels Alps i a Síria. El 1219 tingué lloc el segon capítol de la Porciúncula, i el 1220 l’orde, molt nombrós, fou posat a les mans de fra Pietro Cattani, vicari de sant Francesc, davant el refús d’aquest de dirigir-lo. El 1221 el dirigí fra Elies, i aquell mateix any, per exigència de la cúria i del seu protector el cardenal Hugolí, Francesc presentà una regla al capítol dit de les estores, aprovada per Honori III el 1223. El 1225 Francesc féu el seu testament, que manà d’afegir a la regla, i prohibí que aquesta fos objecte de glosses o interpretacions. Tanmateix, a la mort de Francesc, el 1226, s’iniciaren escissions dins l’orde per la manera d’entendre la pobresa (espiritual).

Els franciscans s’estengueren molt ràpidament: el 1233 fra Elies organitzà l’orde en 30 províncies; el 1270 tenien 651 convents i 204 custòdies, i el 1390 eren ja 1 531 els convents, amb 225 custòdies i 7 vicaries en 34 províncies. L’orde establí moltes missions a l’Extrem Orient als segles XIII i XIV, i el 1342 obtingué del papa la custòdia dels Sants Llocs de Palestina. Internament, la nova constitució del 1354 determinà la participació de tres germans per província al capítol general. Seguint una tradició de l’orde, encapçalada per sant Bonaventura, Alexandre de Hales i altres grans mestres franciscans de París i d’Oxford, es formà l’escola franciscana teològica de caire augustinià i voluntarista (franciscà), oposada sovint a l’aristotèlica o dominicana.

Convents franciscans als Països Catalans

Amb el segle XIV començà una certa decadència, seguida ben aviat d’una aparició de tendències diverses dins l’orde; la primera fou la dels observants regulars, apareguda a Itàlia el 1334 amb Giovanni della Valle i portada a la seva forma definitiva el 1368. L’Observança italiana atragué molta gent i es difongué a uns altres països; moviments semblants sorgiren a França, al convent de Mirabeau (1388-90), i a Castella, el 1392. Hi hagué intents de reunir conventuals i observants el 1430, però de fet aquests obtingueren, per una butlla papal del 1446, una quasi total independència, i el 1517, per butlla del papa Lleó X, una independència total. En aquella època els observants superaven en nombre els conventuals (hom en calcula uns 30 000 i 20 000, respectivament). Unes altres reformes menors foren la dels amadeïtes a Itàlia, la de la caputxola a la península Ibèrica i la dels coletans a França i a Flandes.

Des del segle XVI començà un segon període en la història dels franciscans. Els frares menors o observants continuaren vivint poc o molt independents, bé que sota el mateix general. Els descalços de la corona de Castella (1487) ressorgiren com a pascualins (de Joan Pascual) i com a alcantarins (de Pedro de Alcántara), sota els conventuals i després (1563) sota els observants. Tingueren moltes missions a Amèrica i a Àsia. Els recol·lectes, sorgits el 1502 a la península Ibèrica, fundaren províncies: a Portugal (1565), aviat units als descalços, a la corona de Castella (1581), per poc temps, i d’una manera més perdurable a França, Flandes, Alemanya, Anglaterra i Irlanda. Al costat d’aquests sorgiren els franciscans reformats per iniciativa d’Esteve Molina i amb l’ajut del general de l’orde (1529), que s’organitzaren a Itàlia i tingueren una gran expansió missionera a l’Àsia i a l’Àfrica, i triomfaren a Àustria, Alemanya i Polònia. Totes aquestes famílies tingueren grans predicadors i missioners i sofriren molt de les escomeses de la Revolució Francesa i de la crisi del segle XIX, fins que Lleó XIII (1895) reuní observants, recol·lectes, descalços i alcantarins sota un sol general, un sol procurador, una sola llei i un sol hàbit amb el nom de frares menors. L’actitud de tots aquests observants enfront de la ciència i de la cultura fou molt diferent de la dels conventuals, que eren titllats per aquells de relaxació i d’anar contra la perfecta guarda de la regla i de l’esperit de sant Francesc; per això refusaven títols acadèmics i, en canvi, s’inclinaven a la predicació i a la pietat popular, bé que de tipus essencialment espiritualista.

La segona gran branca franciscana separada dels observants el 1517 és la dels franciscans conventuals (a França dits cordeliers i a Anglaterra grey friars —’frares grisos’— o, simplement, franciscans o menorets). Llur general, anomenat ministre, redactà noves constitucions els anys 1565, 1682 i 1932 (encara vigents). El concili tridentí (1563) els concedí de posseir en comú (privilegi tridentí), no en privat. A la corona hispànica, el 1567 els conventuals s’uniren forçadament als observants per ordre de Pius V; a França i en altres indrets d’Europa l’orde subsistí, i tingué la cúria generalícia a Roma, al convent dels Sants Apòstols, des del 1643. Les activitats missioneres dels conventuals s’estengueren en especial per l’Europa oriental i els països mediterranis. A França, el 1771, s’uniren als conventuals diverses províncies dels observants. El 1905 retornaren als Països Catalans i fundaren el convent de Granollers (on radica el col·legi de la província de Barcelona), i el 1942 s’establiren a Barcelona. Depenen d’ells moltes societats del tercer orde i congregacions femenines. Tenen molts col·legis, entre els quals la facultat de teologia de Sant Bonaventura, de Roma (1904). Han conreat la música sacra, i com a devocions peculiars han fet estendre el Via Crucis, el culte a la Immaculada i el culte a sant Josep, patró de l’orde des del 1741. El 1996 el nombre de franciscans era d’uns 26 000 a tot el món.

L’orde franciscà als Països Catalans

Als Països Catalans consta establert l’orde franciscà a Lleida el 1217 i a Vic el 1225; el convent de Barcelona, fet sobre l’hospital de Sant Nicolau, no consta fins el 1229 (potser és més antic); s’hi celebrà aquell any un capítol provincial. Inicialment totes les cases pertanyien a la província d’Espanya, creada el 1217; a causa del ràpid creixement, el 1232 se subdividí en tres: la de Santiago (Galícia, Lleó i Portugal), la d’Aragó i Navarra (amb aquests dos regnes i tots els Països Catalans, llevat de Rosselló i Cerdanya, adscrits a la custòdia de Narbona) i la de Castella.

La progressió de convents franciscans conventuals fou molt ràpida a Catalunya en el decurs del segle XIII i al començament del XIV (Girona, Montblanc, Tarragona, Cervera, Vilafranca, etc), a Mallorca a partir del 1230 i al País Valencià a partir del 1238 (València, Xàtiva, Morvedre); a Perpinyà consten des del 1244, i després a Vilafranca de Conflent i a Puigcerdà. La província d’Aragó se subdividí des de la fi del segle XIII en cinc custòdies, tres de les quals reunien les cases catalanes: la de Barcelona (que comprenia els bisbats de Barcelona, Girona i Vic, els de les Balears i que s’estengué a Tunis en 1314-15 i a Còrsega i Sardenya en 1329-81), la de Lleida (bisbats de Lleida, Tarragona, Tortosa i Urgell) i la de València (les cases d’aquest regne, més unes quantes d’aragoneses). Els franciscans influïren intensament sobre la història religiosa catalana. Al costat dels dominicans participaren activament en la predicació als heretges, jueus i sarraïns.

El 1276 Ramon Llull, terciari franciscà, obtingué de Jaume II de Mallorca la fundació del col·legi de la Santíssima Trinitat de Miramar, a Mallorca, on hom ensenyava àrab als franciscans per a anar a missions. Els franciscans estigueren molt vinculats amb la casa reial catalanoaragonesa (l’infant Pere d’Aragó, oncle de Pere III, ingressà a l’orde el 1358), i el 1398 Martí I l’Humà els concedí a perpetuïtat el càrrec de confessor reial. El corrent dels espirituals commogué el franciscanisme català i tingué alguns adeptes. Hom creà estudis generals de l’orde a Barcelona (1322), on es destacà Pere Tomàs, deixeble de Duns Escot, a la ciutat de Mallorca (1380), a València (1369) i a Lleida (1390). Al segle XIV molts franciscans estudiaren a París, Oxford i Cambridge, com Joan de Lledó, Roger de Pallars, Nicolau Saguàrdia i Francesc Eiximenis. Els franciscans tingueren, a Lleida, una càtedra de teologia a l’església de Sant Joan des del 1366 i a la Universitat des del 1430, i una altra a la catedral de Girona des del 1407.

Al començament del segle XV penetrà amb vigoria el corrent franciscà de l’observança: la primera casa d’observants fou la de Xelva, el 1373, seguida pel convent del Sant Esperit del Desert, prop de Morvedre, i pel de sant Blai de Sogorb (1413); aquestes tres cases, amb la de la Vega de Manzanera (Aragó), formaren la primera custòdia d’observança regular de la província d’Aragó, aprovada per Martí V el 1424 i erigida en vicaria provincial el 1425. Seguiren els convents observants de Santa Maria de Jesús a Barcelona el 1427, el de Jesús a Tortosa el 1429, el de la Mare de Déu de Jesús a València (1428) i el de la Mare de Déu de la Gràcia a Alacant (1440). La vicaria observant d’Aragó fou dividida el 1440 en les custòdies de Catalunya, València i Aragó i amplià el nombre de cases per una butlla d’Eugeni IV donant facultat per a crear tres nous convents a València i per a admetre dins l’observança els antics convents de Lleida, Balaguer i Vilafranca del Penedès. El 1506 la vicaria tenia 34 convents, i augmentà encara, fins al punt que el 1559 les seves tres custòdies s’erigiren en províncies franciscanes independents. La custòdia de Mallorca s’havia constituït en província el 1517. El 1524 el provincial d’Aragó havia determinat que cadascuna de les tres custòdies tingués tres cases per a recol·lectes. Entre els observants dedicats a la predicació i a la pietat popular es destaquen les figures de Dimes Terrè i Lluís d’Elna (vers el 1500), i en el camp de la santedat, Salvador d’Horta (segle XVII). Per influència de la Universitat d’Alcalá, on cercaren llur formació, crearen col·legis i estudis, com el de Sant Tomàs Apòstol de Riudeperes o de Vic i el col·legi major de Sant Bonaventura de Barcelona. L’any 1567 representà la fi dels conventuals, puix que Pius V, pressionat per Felip II, els ordenà que lliuressin els convents als observants en tota la corona hispànica.

El 1577 fou creada la província de Sant Joan Baptista per als convents de franciscans descalços del País Valencià, Múrcia i Granada (els de Granada se’n separaren el 1659, i els de Múrcia el 1744 provisionalment i el 1795 definitivament); al Principat i a les Balears no arribà la reforma alcantarina. Al segle XVII foren creades noves cases, i al XVIII els franciscans catalans, en un gran nombre, participaren en l’evangelització de l’Amèrica Llatina, de Terra Santa i també de les Filipines. Entre les figures més sobresortints hi hagué Francesc Aragonès, Antoni Baylina, Josep Rius, Pere Gual, Francesc Marca, Aleix Forcadell, Narcís Girbal i Bonaventura Marquès. L’exclaustració del 1835 tallà de cop la vida franciscana: alguns religiosos passaren a les missions americanes i de Terra Santa, però d’altres restaren, exclaustrats al servei de les diòcesis i continuaren fomentant l’esperit franciscà a través del tercer orde. El 1860 hom establí a Vic, a l’antic convent de Sant Tomàs de Riudeperes, un seminari per a missioners franciscans del Perú. Ramon Boldú fundà i dirigí a partir del 1873 la “Revista Franciscana” i la “Biblioteca Franciscana”. La província franciscana fou restaurada el 1878 amb un primer convent a Vila-real, seguit pel de Vic (1879) i el de Ciutadella (1880), aquest amb el títol de Col·legi de Missioners Apostòlics per a Balears i l’Àfrica; es constituïren els convents antics i nous de Vic, Balaguer, Montblanc i la Bisbal, i el primer capítol provincial se celebrà a Vic el 1899.

Convents de franciscans conventuals als Països Catalans (segles XIII-XVI)

província d’Aragó
custòdia de Barcelona2 Barcelona a 1229-15673
Vic 1225-1567
Girona 1232-15673
Vilafranca del Penedès 1241-15673
Castelló d’Empúries 1246-14933
Berga4 1333-15673
Balaguer a 1372-1413
custòdia de Lleida Lleida5 1217?-1567
Morella 1233-15673
Cervera6 1235-1567
Montsó 1235-15677
Montblanc 1238-15673
Tarragona8 1242-15673
Tortosa 1267-1467
Tàrrega 1318-1567
la Seu d’Urgell ?-1567
custòdia de Mallorca la ciutat de Mallorca 1230-14943
Ciutadella 1302-14943
Inca 1325-14943
custòdia de València València 1238-15673
Xàtiva 1494-15033
Morvedre 1294-15033
província de Provença
custòdia de Narbona9 Perpinyà 1244-14933
Vilafranca de Conflent 1279-15673
Puigcerdà ? -1567
1 suprimits el 1567; 2 Tunis (1214-1313) i els convents de Sardenya i de Còrsega (1329-1381) foren confiats a la custòdia de Barcelona; 3 passa a observant; 4 el 1244 hom havia intentat ja de fundar-hi un convent; 5 el 1576 esdevngué convent de clarisses; 6 refet el 1467 prop de l’hospital de Castelltort; l’antic convent passà el 1516 als observants; 7 passa als observants i s’incorpora a la provínca d’Aragó; 8 reedificat dins la ciutat el 1971; 9 incorporada a la custòdia de Barcelona al segle XV

Convents de franciscans observants, recol·lectes(*) i alcantarins als Països Catalans (segles XV-XIX)

província d’Aragó1
custòdia (després provínica) de Barcelona Santa Maria de Jesús de Barcelona 1427
Jesús (o Sant Bernabé) de Tortosa*2 1429
Jesús de Balaguer 1443
Jesús de Lleida*3 1444
el Remei d’Illa*2 1462
Jesús de Figueres*2 1484
Jesús de Reus 1488
Sant Francesc de Castelló d’Empúries4 1493
Sant Francesc de Perpinyà4 1493
Sant Bartomeu de Bellpuig 1507
Sant Bonaventura d’Agramunt 1514
Jesús de Cervera 1516
els Àngels d’Horta de Sant Joan5 1543
Sant Tomàs de Riudeperes (o de Vic) (col·legi) 1560
Sant Francesc de Barcelona5 1567
Sant Francesc de Tarragona5 1567
Sant Francesc de Girona5 1567
Sant Francesc de Montblanc5 1567
Sant Francesc de Vilafranca del Penedès5 1567
Sant Francesc de Vilafranca de Conflent5 1567
Sant Francesc de Berga5 1567
Sant Miquel d’Escornalbou*6 1580
Sant Sebastià de la Bisbal d’Empordà* 1580
Santa Anna d’Alcover* 1582
Sant Joan de Riudoms* 1582
Sant Francesc de Terrassa* 1609
el Remei de Vic7 1624
Sant Bonaventura de Barcelona (col·legi) 1628
Sant Dídac de cardona 1637
Sant Antoni de Móra* 1640
Sant Salvi de Cladells 1690
Sant Francesc de Santpedor 1692
Sant Antoni de Torà 1695
les Plagues de Sant Francesc (Calaf) 1696
Santa Maria de Bellver (hospital a Santa Coloma de Farners) 1735
custòdia (després província) de València Sant Francesc de Xelva 1373
la Vall de Jesús (Puçol) 1384
els Àngels de Manzanera (Aragó) 1388
Sant Esperit (Gilet) 1402
els Àngels (o Sant Blai) de Sogorb 1413
Santa Maria de Jesús de València 1428
Gràcia (Alacant)8 1440
Santa Maria del Pi (o de Rebollet) (Oliva) 1448
Santa Caterina d’Onda 1455
Sant Francesc de Xàtiva4 1503
Sant Francesc de Morvedre4 1503
Santa Bàrbara de Castelló de la Plana9 1531
Santa Bàrbara d’Alzira 1538
Sant Sebastià de COontaina* 1560
Sant Antoni de Moixent 1563
las Corona de Crist (València)* 1563
Sant Francesc d’Alcoi* 1566
Sant Francesc de Morella4 1567
Sant Francesc de València4 1567
Sant Bernadí de Bocairent* 1567
Sant Antoni d’Ontinyent 1573
Gràcia (Biar) 1574
Sant Guillem de la Vall d’Ebron (Castellfabib) 1577
la Mare de Déu del Castell (Agres)* 1578
Sant Antoni de Dénia* 1588
Lloret (Xixona) 1592
Sant Dídac d’Alfara 1599
Sant Pere d’Altea 1600
els Àngels d’Elda 1609
la Concepció de Benissa* 1612
Sant Genís de Xiva 1612
Gràcia (Requena, Castella) 1619
Jesús Pobre (Gata) 1653
custòdia (després província) de Mallorca Jesús de Mallorca 1444
Jesús de Sóller 1458
Jesús de Maó 1459
Sant Francesc de Mallorca4   1494
Sant Francesc de Ciutadella4 1494
Sant Francesc d’Inca4 1494
Jesús d’Alcúdia 1536
Sant Dídac d’Alaior 1623
província de Cartagena
Santa Anna d’Oriola 1464
província de Sant Joan Baptista10
Sant Josep d’Elx 1558
la Pietat de València 1558
Lorito de Montfort 1558
Sant Francesc de Llíria 1573
Sant Antoni d’Aiora 1574
Sant Joan de la Ribera (València) 1574
Sant Onofre de Xàtiva 1576
els Àngels d’Almenara 1576
Sant Amtoni de Benigànim 1576
Sant Sebastià de Castelló 1576
el Roser de Vila-real 1578
Sant Francesc de Benicarló 1578
Sant Bernat (Sant Mateu del Maestrat) 1582
Sant Josep de Gandia 1588
la Concepció (Callosa de Segura) a 1592
Montsió (Torrent) 1596
Santa Bàrbara d’Alcúdia 1600
Sant Francesc de Carcaixent 1609
Sant Francesc d’Ontinyent 1611
la Mare de Déu de Sales (Sueca) 1657
Sant Antoni de Pego 1664
Sant Bonaventura d’Onil 1666
1 el 1517 se segregà la provínica de Mallorca i el 1559 se subdividí en les provínices d’Aragó, de València i de Catalunya; 2 passà als recol·lectes el 1524; 3 passà als recol·lectes el 1579; 4 antic convent de franciscans conventuals;  5 passà als recol·lectes el 1576; 6 col·legi i seminari des del 1686; 7 infermeria del 1624 al 1693; 8 del 1440 al 1514, els Àngels; 9 del 1531 al 1539, els Àngels; 10 província creada el 1577 per als convents alcantarins o franciscans descalços

Convents de franciscans als Països Catalans, després de la restauració (segles XIX-XX)

província de Catalunya
Vila-real 1878
Vic 1879
Balaguer 1881
Montblanc 1897-1936
Alcalà de Xivert 1898-1971
la Bisbal d’Empordà 1901
Barcelona (Sant Antoni) 1904
Lleida 1908
Berga 1909
Tarragona (residència) 1949
Vilanova i la Geltrú 1964
Província de València1
Sant Esèrit (Gilet) 1878
Cocentaina 1879
Ontinyent 1887
Carcaixent 1888
Benissa 1888
Benigànim 1890-1931
Biar 1891- ?
Agres 1891
Pego 1892
Sogorb 1898
València (Sant Llorenç)2 1908
Xelva 1908
Cullera 1922
Carcaixent 1923
Alcoi 1947
València (la Concepció, residència universitària) 1953
Província de Cartagena
Oriola 1879
Alacant3 (residència) 1919
1 inclou els convents de Saragossa, Casp, Terol i Burbáguena, a Aragó, i té jurisdicció sobre les Balerars, malgrat que els convents franciscans pertanyen al tercer ordre regular de Sant Francesc;  2 des des 1878, qny de la restauració, tenien els franciscans una casa a València; 3 fins el 1942, a les Carolines