gimnàstica

f
Esport

Aparells utilitzats a les modalitats olímpiques de gimnàstica

© Fototeca.cat

Disciplina esportiva consistent en l’execució exacta i harmònica d’una sèrie de moviments corporals definits precisament, sia a mans lliures o amb aparells.

Els seus orígens es confonen amb la cultura corporal practicada pels grecs, de la qual deriva el nom (de l’adjectiu γυμνόσ, que qualificava els exercicis practicats amb el cos nu). No obstant això, cal situar-ne el naixement com a esport al s XVIII, a la darreria del qual els alemanys Muths, Jahn i, després, el suec Ling li donaren forma i crearen el material específic i els aparells que encara avui hom fa servir, mentre el valencià Antoni Amorós introduïa el ritme, amb el cant i la música, en l’execució dels exercicis. Com a disciplina olímpica és regulada per la Federació Internacional de Gimnàstica (creada el 1881), que organitza les grans competicions internacionals: els campionats del món cada dos anys senars (des del 1963) i els Jocs Olímpics (la gimnàstica esportiva des de l’inici i la rítmica des del 1984). La gimnàstica esportiva masculina comprèn els exercicis amb els aparells següents: barres paral·leles, barra fixa, anelles, salts sobre cavall, cavall amb arcs i exercicis acrobàtics a terra amb les mans lliures; les competicions femenines comprenen: barres asimètriques, salt sobre cavall, barra d’equilibris, i exercicis a terra practicats amb música i en harmonia amb aquesta. Hom classifica els gimnastes tenint en compte la dificultat de les combinacions i de l’execució. La gimnàstica rítmica es fonamenta en l’execució d’una sèrie d’exercicis a manera de dansa, que segueixen el ritme d’una interpretació musical i que donen equilibri i harmonia als moviments. La gimnàstica se subdivideix, segons les seves finalitats, en militar, correctiva, etc. Dins la correctiva són molt aplicats el sistema suec, ideat per Per Henrik Ling, el qual es fonamenta en l’execució diària d’exercicis preparatoris (flexions, exercicis musculars, exercicis respiratoris, etc), i el sistema danès, que pretén de corregir els defectes derivats de la vida sedentària (abdomen voluminós, espatlla encorbada, etc), el qual es basa en el dinamisme, la continuïtat i la compensació entre els exercicis. Als Països Catalans, l’interès per la gimnàstica aparegué al principi del s XIX. El valencià Francesc Amorós i Ondeano és considerat un dels creadors de la gimnàstica militar. Al Principat foren fundats aviat gimnasos; un dels més destacats fou el Garcia Alsina, que encara perdura, fundat el 1868 per Pere Garcia i Corbera i continuat pel seu fill Jaume Garcia i Alsina. A Tarragona, el 1886 fou fundat el Club Gimnàstic de Tarragona. Modernament s’ha destacat el gimnàs Armand Blume, fundat a Barcelona el 1942, on es formà Joaquim Blume, campió absolut d’Espanya de gimnàstica els anys 1949-58 i d’Europa el 1957.