El nom, que no té res a veure amb els gots, li fou donat pels humanistes amb la significació de bàrbara. Aquest nou tipus de lletra aparegué ja al s. XII a França, i durà fins al s. XVI; però el període típicament gòtic va del s. XIII al XV, bé que en alguns llocs, com Itàlia, fou desbancat als s. XIV-XV per la lletra humanística, i, en canvi, a Alemanya ha perdurat fins al s. XX. Cal buscar-ne l’origen en la lletra carolina precedent, que evolucionà cap a un manierisme amb exageracions en el traçat. Cal distingir dos gèneres d’escriptura gòtica: la librària, dreta i cal·ligràfica, i la documental, generalment cursiva. Les característiques de l’escriptura gòtica librària són el trencat de les línies dretes i el traçat angulós i punxegut de les antigues corbes, amb tendència a una escriptura sovint alta, estreta i tancada, amb gruixos i prims molt marcats; també n'és peculiar la superposició dels traços de dues lletres rodones contigües. Hi ha una gran varietat de gòtiques libràries; en són les principals la litúrgica o bíblica, la francesa (estesa arreu, llevat d’Itàlia), de lletres generalment grosses, la cal·ligràfica, molt uniforme i que no varià gairebé en tres segles, i les anomenades littera bononiensis, estesa per les universitats italianes, i littera parisiensis, comuna a les universitats i als escriptoris francesos i que passà a la península Ibèrica. Aquestes dues darreres menes són d’aspecte més arrodonit i admeten moltes abreviatures, generalment científiques. Per Anglaterra i Alemanya se'n difongueren uns tipus una mica més comprimits i angulosos. L'escriptura gòtica documental, o cursiva, és un gènere d’escriptura derivat també de la carolina, independentment de la librària. D’origen notarial italià dels s. XII-XIII, es diversificà en difondre's per Europa. En són característiques principals el traçat espontani i ràpid i les lletres que es toquen les unes amb les altres (bé que sovint apareixen trencades en els traços components, la qual cosa fa l’efecte de descomposició de l’escriptura) i que ultrapassen la línia no solament per sobre i per sota, sinó que s’estenen sovint en traços superflus allargassats. Això i els múltiples signes d’abreviatura donen a la pàgina escrita un aspecte atapeït i una mica confús. La diversificació de l’escriptura gòtica documental fou deguda a la influència més o menys forta de la librària i al caràcter de cada escriptor, que li imprimia una certa personalitat. En són variants característiques l'escriptura notarial, molt variada i plena de lligams i d’allargaments, la minúscula cancelleresca italiana, especialment difosa des de la cúria romana, elegant i regular, la bastarda francesa, amb les astes gruixudes i acabades en punta, i la cortesana castellana, rodona allargassada i amb tendència a la descomposició dels traços. Entre les escriptures cursives derivades de la gòtica librària hi ha la littera inintelligibilis universitària, característica d’alguns grans autors escolàstics del s. XIII, especialment de Tomàs d’Aquino. Mentre que l’ús de la librària és gairebé exclusiu per als llibres, hom utilitzà també la documental per a texts literaris en manuscrits d’aparença modesta. A les glosses i les notes marginals apareix sovint una escriptura minúscula amb tendència a la cursiva. Als Països Catalans i a Aragó, l’escriptura gòtica librària segueix el tipus francès, però amb influències italianes, que li donen un aspecte més arrodonit, sobretot en els còdexs litúrgics i cal·ligràfics. La gòtica documental, o cursiva, catalana té en compte els models de la cancelleria pontifícia i dels notaris italians, bé que és reconeixedora pel fet que no té la regularitat d’aquells models; s’aparta també notablement de la gòtica cursiva castellana, que segueix una evolució diferent, fins al punt d’esdevenir, successivament, lletra cortesana (s. XIV i XV), processal (s. XV i XVI) i encadenada (s. XVII). A Catalunya la influència de la lletra humanística italiana es deixà sentir aviat, vers la meitat del s. XV, i la gòtica hi perdurà fins a mitjan s XVI, que desaparegué.
escriptura gòtica
f
Escriptura i paleografia