Comprèn tres períodes clarament diferenciats: l’antic, el medieval o bizantí i el modern.
Literatura antiga
Hom sol dividir la literatura grega antiga en tres èpoques: arcaica, clàssica i hel·lenística.
Època arcaica
Dins el període comprès entre les primeres manifestacions literàries i l’època de màxima florida de les lletres ateneses (del segle VIII fins al començ del V aC), cal distingir-hi tres moments bàsics: el primer, exclusivament èpic; el segon, que marca l’aparició de la poesia lírica i que cal dividir en dos subperíodes separats pel moment de crisi que ateny la poesia vers el 530 aC i que dóna origen a la prosa; finalment, hom pot parlar d’un preclassicisme, que preparà el gran moment de l’època de Pèricles. En conjunt, tota la literatura arcaica és caracteritzada per un fort pessimisme. Homer, en la poesia heroica, i Hesíode, en la cosmogonicodidàctica, omplen el primer període, però a llur costat s’han conservat els noms d’altres poetes èpics (Eumel, Arctí, Creòfil, Antímac). Bé que hom no sap si abans d’Homer existiren altres poetes, tota una activitat ininterrompuda des de l’època micènica, amb la seva poesia oral i formulista, degué preparar el terreny per a arribar a la concepció d’uns quants poemes d’àmplia inspiració i de proporcions considerables. És molt probable que la poesia èpica es nodrís, al primer moment, de petits poemes en honor dels herois del passat o dels grans personatges històrics d’un passat no gaire remot. La tècnica d’aquests petits poemes fou, sembla, una tècnica oral, com la que encara fa molt poc empraren els guslars iugoslaus. La Ilíada i l’Odissea reflecteixen aquesta tècnica: escenes tradicionals que es repeteixen sistemàticament, fórmules arcaiques (epítet-substantiu), comparances, passatges llargs on són narrades les victòries d’un guerrer (aristies). Schliemann, en demostrar l’existència d’una gran civilització micènica, donà, a la fi del segle XIX, base històrica als temes de la poesia homèrica. El desxiframent de les tauletes micèniques (1953) ha corroborat també aquesta base històrica, molt modificada per les addicions posteriors. La Ilíada i l’Odissea se centren entorn dels fets més importants d’un cicle troià. Si el primer poema (epopeia guerrera que, tot descabdellant el procés psicològic del protagonista, assoleix dimensions còsmiques i esdevé una veritable tragèdia) tracta d’un moment concret —el de la ira d’Aquil·les contra Agamèmnon— dins el tema més ampli de la conquesta de Troia, el segon (poema d’aventures, de meravelles i prodigis) fa referència a la tornada d’Ulisses a la pàtria, després del saqueig de la ciutat. El buit que han deixat ambdues obres fou omplert pels poemes cíclics, que han arribat fragmentàriament. Hom té testimonis d’una Cipríada, d’una Petita Ilíada, de La presa de Troia i d’uns Nostoi (el retorn dels herois a la llar). Hesíode representà un esperit molt oposat, per raons cronològiques i geogràfiques; conegué la tècnica i la llengua del seu predecessor i també emprà l’hexàmetre, però amb tot un altre esperit. No tractà de cantar les gestes dels herois de l’antiguitat, sinó de cantar la gènesi del món i dels déus (Teogonia) i de predicar contra la maldat dels homes que s’oposaven a les lleis de Zeus i a la Justícia (Treballs i dies). També li foren atribuïts una sèrie de poemes (L’escut d’Hèracles, les Eees o Catàleg de dones famoses). Hesíode tingué consciència de la seva personalitat i inicià, en la literatura grega, el subjectivisme.
En manifestar-lo, obrí el camí d’un nou període, el de la lírica arcaica, bé que, entre ell i els primers lírics, la societat grega experimentà una profunda transformació i les ciutats s’enriquiren i passaren d’una economia autàrquica a una economia mercantil. Vida i poesia anaren compassades: els poetes parlaven constantment d’ells mateixos, Arquíloc, el fundador de la lírica arcaica, n’és una mostra ben palesa. Amb un estil directe i realista parlà d’amor i d’odi, i, tot i que l’ironitzà, encara tingué present el món heroic de la noblesa homèrica. Emprà l’elegia (forma d’origen ignorat) per a les seves reflexions, i això l’emparentà també amb el món homèric. La poesia de Cal·lí i de Tirteu oferí ja un aspecte diferent, i així aquest, que escriví les seves elegies a Esparta al segle VII aC, exhortà contínuament els seus conciutadans a morir per la pàtria. Alcman, un altre espartà, escriví una poesia coral, composta per a grups de noies que cantaven els partenis o els himnes en les cerimònies religioses de la seva pàtria; n’han estat conservats escassos fragments (com s’esdevé amb la majoria dels lírics), algun dels quals (parteni del Louvre), però, prou extens per a donar-nos una idea del seu art. Alceu i Safo, la llengua dels quals fou la de Lesbos, representaren la lírica monòdica (una poesia que, acompanyada amb la lira o la cítara, servia al poeta per a expressar tots els sentiments) i feren notables innovacions en la mètrica; Safo, nascuda a Lesbos al segle VI, fou la manifestació més reeixida de poesia amorosa, i Alceu, contemporani seu, expressà les lluites polítiques o els moments d’oci, quan es lliurava a l’amor o a la beguda. Semònides i Mimnerm foren autors d’elegies; el primer escriví un famós poema misogin, en metres iàmbics, i el segon, representant màxim del pessimisme arcaic, constituí el moment elegíac més alt. Hipònax es destacà pel seu realisme, i Soló, el gran estadista, fou un gran exponent de l’elegia política. Vers el 530 aC fou creada la prosa, i alhora es produí una crisi poètica. L’aparició de la prosa jònica, que culminà en Heròdot, obrí camins per a l’expressió de la filosofia (Tales, Anaximandre, etc.), la medicina (Hipòcrates) i una primitiva etnologia (Hecateu).
En el tercer període cal assenyalar el nou impuls reprès per la poesia, que manifestà un credo estètic molt diferent (hi hagué un cert divorci entre poesia i vida): Estesícor, un dels iniciadors, volgué carregar la lírica coral amb la feixuga temàtica èpica, i Íbic, un deixeble seu, anuncià la tècnica clàssica. Anacreont continuà la gran poesia mèlica d’Alceu i de Safo, mentre que Simònides obrí nous horitzons a la poesia arcaica, que amb Píndar assolí el moment culminant. En la seva poesia, hom troba tota la fe de l’aristocràcia dòrica. Intèrpret de la Musa, l’autor dels cants de victòria per als atletes dels jocs panhel·lènics, atrevit en les seves metàfores, deixà escrita una poesia obscura, de la qual cosa es vanava en moltes ocasions. Baquílides seguí, a vegades, les seves petjades i Teognis, en les seves elegies, es plangué de l’agonia de l’aristocràcia davant la democràcia que triomfava.
Època clàssica
L’època clàssica de la literatura grega comprèn el segle V i quasi tot el IV aC. L’any 399 aC, data de la mort de Sòcrates, significà, però, un canvi de les circumstàncies històriques i les formes mentals que presidien la literatura del segle V aC, dit de Pèricles, i aquest fet possibilita la subdivisió de l’època en dos períodes. En el primer hom pot constatar dos trets fonamentals que diferencien el segle V aC dels anteriors: la literatura (com, en general, totes les altres arts i el pensament) tingué el centre a Atenes, i hi aparegueren gèneres literaris nous (tragèdia, comèdia), amb una vida estretament lligada a les vicissituds del règim polític atenès. Hom troba, en efecte, un home com Heròdot, que no era atenès, però que, arribat a Atenes, restà talment enlluernat per la ciutat i les seves institucions, que en féu centre de la seva obra, tot i que això l’obligava a deixar de banda el seu pla inicial. La democràcia atenesa, d’altra banda, aspirava a perpetuar la ideologia de les classes dominants del període anterior sobre un cos social no separat conflictivament en classes, i això basant-se en un imperialisme colonial marítim, de caire proteccionista. Així, la tragèdia, vinculada a les festes d’un déu popular, Dionís, fou mitogràfica i acollí els déus i els mites olímpics, de signe més aristocràtic, en un intent de síntesi conciliadora, que fou aconseguida, sembla, en el teatre d’Èsquil (almenys en les trilogies que segueixen l’Orestea), i esdevingué problemàtica en el de Sòfocles (que es complau a posar en escena situacions límit, sense sortida: Èdip rei, Antígona) i decididament crítica en el d’Eurípides (que posà en dubte l’existència dels déus i novel·là patèticament els mites). Significativament, la tragèdia fou rigorosament coetània de la democràcia. A l’Atenes clàssica, el millor (‘o’àριστος) ja no ho fou per naixement, com en els poemes de Píndar, però el règim continuà necessitant i utilitzant una aristocràcia, a la qual s’accedia per educació, cosa que explica la proliferació de sofistes, arribats de tot el món grec, a Atenes.
L’arma dels sofistes era la paraula, i ensenyaren als ciutadans rics (cobraven per llurs ensenyaments) a fer-se’n mestres i a fer-la servir en profit propi, sobretot a partir de Gòrgies. Però la tasca dels sofistes comportà també un rigor tècnic, d’ofici, paral·lel al rigor que Tucídides imposà en l’exposició dels fets històrics i els metges del Corpus hippocraticum imposaren en la dels mèdics. Aquesta situació, aiguabarreig d’intents progressius i regressius sòlidament imbricats, no convencé l’oligarquia menys afavorida. En són proves la comèdia, polititzada, irònica, pacifista i evasiva en l’obra d’Aristòfanes, i la força de la reacció oligàrquica que causà la mort de Sòcrates, el ciutadà que s’havia oposat més als sofistes i que havia estat més combatut, juntament amb Eurípides i algun polític, com Cleó, per Aristòfanes. Al segle IV aC, corresponent al segon període d’aquesta època, la filosofia (Plató), l’oratòria (Isòcrates) i la historiografia (Xenofont) desertaren els ideals polítics del segle V; cercaren fora d’Atenes (i alguns a Esparta) ideals més autoritaris o utòpics. Un decret prohibí que els còmics fessin sortir els polítics a escena, com ho feia Aristòfanes, i temps després escrivia Aristòtil que la comèdia antiga feia riure amb mots grollers i la posterior amb recurs a l’al·lusió; perdia, en fi, vigoria i fantasia i s’apropava a la vida quotidiana amb adulació i sense empenta. Ja no hi havia tragèdia. Els successors dels sofistes (Isòcrates, deixeble de Gòrgies) foren mestres de retòrica que només parlaren del passat d’Atenes, i a llur escola aprengueren els historiadors, que, com Teopomp i Èfor, es preocuparen menys de la interpretació dels fets que d’aprendre una manera efectista de contar-los. Fou el segle de la prosa, però maduraren alguns intents poètics (el d’Antímac) que tingueren futur a la poesia hel·lenística. Quan hom trobà un home enter, que volia ésser coherent amb els antics ideals, l’amenaça dels macedonis planava sobre Grècia, i la veu de Demòstenes no traduí ja sinó un intent condemnat al fracàs. Ja hi havia desenganyats de tot, com Diògenes el Cínic, que parlaven d’autarquia i que declaraven l’home ciutadà del món desbordat, precisament, per les campanyes d’Alexandre.
Època hel·lenística
L’època hel·lenística de la literatura grega antiga començà el 323 aC, any de la mort d’Alexandre. En aquest període, l’home de lletres fou reclamat com a professor o com a arxivador del passat, no pas com a escriptor d’imaginació o com a creador. Teòcrit es plangué que la gent del seu temps digués que ja hi havia massa poetes, que ja els bastava Homer. Cal·límac, que es guanyà la vida fent de bibliotecari a Alexandria, conreà una poesia cultíssima (de vegades gairebé arqueològica), on no era reflectida la vida de la ciutat. La ciutat, Atenes, i amb ella totes les altres, no eren sinó part d’un imperi. És cert que Menandre encara escriví, per als atenesos, comèdies, un gènere clàssic, però els personatges no hi passaven, anant molt bé, de caràcters tancats, com un estudi de Teofrast; les intrigues eren totes tallades amb el mateix patró, i tot havia d’acabar feliçment per tal d’acontentar un públic cansat de guerres i desesmat. Mentrestant, Epicur rematava la fe en els déus tradicionals i l’escassa confiança que hom podia tenir en la vida política. La poesia es tancà en ella mateixa (Cal·límac) i evocà formes de vida més elementals (Crates, Teòcrit); sovint es féu pesada per les complicacions lèxiques i enigmàtica (Licofró); s’aprimà, també, fins a la gràcia breu però de vegades intensa de l’epigrama, un gènere que hom conreà ininterrompudament fins a la fi de l’hel·lenisme i que donà poetes molt considerables (Asclepíades, Meleagre, Pàl·lades, etc.). Apol·loni de Rodes imità Homer en una epopeia novel·lesca i arqueològica que enaltia un heroi, Jàson, poc conegut i no pas gaire valent. D’aquesta època resten també carmina figurata (Símmies). La historiografia, per part seva, cercà el patetisme, s’articulà entorn d’un personatge principal (els historiadors d’Alexandre) o es convertí en una mena de geografia pintoresca amb trets utòpics i recurs a la descripció de meravelles. Però, així com ha restat una gran part de l’obra dels poetes principals, són poques les obres històriques que han pervingut d’abans de Polibi, un bon historiador, intel·ligent i preocupat pels factors determinants dels esdeveniments, però amb una obra vinculada ja a Roma i a la història romana. En les noves circumstàncies, els homes de lletres necessitaren un mecenes, un protector, i a partir del segle II aC els escriptors el cercaren a Roma, on habitaven els personatges principals i més cultes i on el grec era de moda: la filosofia potser més representativa d’aquell moment, l’estoïcisme, presencià l’èxode dels seus representants cap a Roma. Llucià, al segle II, encara pogué criticar els intel·lectuals “que es venien per la paga d’un romà”. El grec, tanmateix, conservà el seu prestigi com a llengua de cultura, i fou l’oficial de l’occident de l’Imperi. Atenes, que des del 27 aC no era la capital de la província romana de Grècia, fou el lloc on feren cap els joves romans lletraferits fins a les acaballes de l’Imperi. Zelosa d’un passat que alguns intel·lectuals grecs contraposaven al present (Llucià) —bé que alguns es mostraren partidaris de Roma i veieren en el present la continuació de les glòries antigues (com Eli Arístides)—, Grècia mantingué una cultura singular, feta en la imitació dels models àtics de l’època clàssica, però amb un sentit originat per la certesa i la voluntat de guardar una tradició, i també d’enriquir-la. Perquè Grècia fou encara capaç, des de mitjan segle I, de crear la novel·la europea (amb formes narratives molt variades, des de Caritó a Aquil·les Taci i Heliodor, passant, però, per Longus, Filòstrat i Llucià), d’encoratjar l’ideal tranquil de Dió de Prusa i de contenir, sobretot, l’agra ironia de Llucià, incapaç de concebre un món on les coses vagin com cal fora de l’Hades, val a dir, del no-res i de la mort. Per un atzar, ben significatiu, el grec fou la llengua d’escriptor de Marc Aureli. En les reflexions d’aquest emperador els símptomes de la malaltia moral del món civilitzat foren expressats en grec, en la mateixa llengua que féu servir Julià, un altre emperador, deixeble o amic dels últims rètors, Temisti, Libani i Himeri. L’obra de Julià constituí un intent desesperat de restablir la religió, el pensament i la literatura, que ja eren gregues per oposició a una altra cultura que les arraconava i les assimilava alhora, el cristianisme. Julià fou el darrer escriptor en qui alenà, amb una instransigència inevitable, l’esperit antic, ara mordaç i agònic. Dins el període hel·lenístic, cal esmentar la versió grega dels texts bíblics, anomenada dels Setanta, duta a terme als segles III-II aC, així com, al segle I dC, els texts del Nou Testament ( Bíblia). Paral·lelament a la fi de la cultura pagana, s’anà desenvolupant una literatura que era reflex del pensament cristià, amb clara intenció didàctica i apologètica, que arribà a constituir un corpus literari propi, conegut com a literatura patrística ( patrística).
Període medieval i modern
Bé que hom ha defensat la data del 1453 com a inici de la literatura neogrega, els estudiosos actuals sostenen que aquesta s’inicià als segles X-XI, al marge de la literatura oficial bizantina (literatura bizantina), en una llengua popular, amb els anomenats cants akrítics (Digenís Akritis). Al costat seu, florí una poesia més culta que abraçà temes novel·lescs i epiconovel·lescs (Libistros i Rododafne, Flòrios i Platziaflora), costumistes i satírics (poemes prodròmics) i històrics o semihistòrics (crònica de Morea, Aquil·leida bizantina). A mitjan segle XV, la poesia reflectí amb uns υρmνοι (‘planys’) bellíssims el dolor per la caiguda de Constantinoble i altres ciutats en poder dels otomans. Durant els segles que seguiren, la cultura i la tradició es refugiaren a les illes, que romangueren més temps en poder dels països occidentals. Notablement influïda per Itàlia, a Creta ressorgí amb força la poesia, en forma de poemes morals i mortuoris (μοιρολόγιον) i també amorosos (l’Erofili, El sacrifici d’Abraham i l’Erotòcrit). També foren creades obres importants a Xipre i a Rodes. Caiguda Creta en poder dels turcs (1669), les lletres neogregues tingueren una continuïtat enmig dels temps de barbàrie. D’una banda, entorn del Patriarca, al Fanar, les famílies gregues acomodades crearen una escola (fanariota) que maldà per sostenir l’essència nacional, alhora que, amb la seva actitud d’aferrament al purisme, aguditzà el problema lingüístic (A. Koraís). Paral·lelament, la poesia popular testimonià els sentiments de resistència contra l’invasor. Els grecs, lluitant en defensa de la pàtria, crearen un cançoner tan divers, que constitueix un dels tresors poètics populars més rics d’Europa. La poesia klèftica (de κλέφτης, ‘bandoler’), com la resta de la poesia popular, emprà normalment el vers de quinze síl·labes, tan apte per a la narració, i no féu ús de la rima.
Al començament del segle XIX, com a conseqüència del ressorgiment econòmic i cultural del segle anterior, prengué una força insostenible el moviment d’alliberament del país, atiat pels nous aires de la Revolució Francesa i del Romanticisme. Seguint l’exemple de Rigas Fereos i d’altres, a les illes jòniques, Dionísios Solomós i Andreas Kalvos foren els cantors apassionats de la revolució del 1821 i els apòstols del renaixement literari, que fou seguit per A. Valaoritis, A. Laskaratos, L. Mavilis, etc. A Atenes, els fanariotes (els germans Sutsos i els Paraskhos i A. Vlakhos) continuaren creant una poesia culta escrita en καϑαρε´nονσα, fins que Kostis Palamàs, el gran poeta, i Iannis Psikharis, prosista, fixaren definitivament la δημοτικ´m com a llengua d’expressió literària. La nova escola d’Atenes, amb Palamàs com a capdavanter, prosseguí amb els noms de I. Drosinis, I. Polemis, A. Eftaliotis, M. Malakassis, A. Provelènguios i altres, que seguiren les tendències poètiques més diverses. Com a figura aïllada sobresortí l’alexandrí K.Kavafis, el més gran dels poetes neogrecs. A. Sikelianós, K. Vàrnalis, N. Kazandzakis, K. Kariotakis, T. Papatsonis, N. Lapathiotis i K. Uranis precediren la generació dels poetes que reaccionaren contra les formes tradicionals. Aquesta generació, anomenada la dels anys trenta, tingué els representants més destacats en les figures de Iorgos Seferis (premi Nobel el 1963), poeta i assagista, A. Embirikos, O. Elitis (premi Nobel el 1979), N. Engonópulos, N. Gatsos, I. Ritsos i N. Vrettakos. La prosa, que tingué un desenvolupament més lent i que mai no igualà l’esplendor de la poesia, fou conreada en el període romàntic per K. Ramfos i M. Roïdis, i posteriorment per I. Venezis, S. Mirivilis, A. Terzakis, I. Viziinos, A. Papadiamandis, A. Karkavitsas, G. Xenòpulos (també autor teatral) i, sobretot, Nikos Kazandzakis. Després de la Segona Guerra Mundial, la literatura neogrega oferí un panorama brillant. Al costat de molts dels personatges citats, hom troba els noms de T. Livaditis i N.Kharutsos en poesia, i dels narradors P. Prevelakis, S. Tsirkas, D. Khatzís, A. Samarakis, V. Vassilikós i altres, que, amb llur treball contribueixen a l’enaltiment de la literatura de Grècia.
Si la dècada dels anys setanta estigué presidida per l’ombra de Seferis, la caiguda de la dictadura (1974) i la concessió del premi Nobel de literatura a Elitis marquen, a partir del 1979, un canvi d’orientació política i estètica. Entre el 1971 i el 1980, al costat dels escriptors consagrats (Elitis, Ritsos, Gatsos, Vrettakos, etc.) que en aquella època continuaren amb força la seva creació, destacaren els escriptors que, en contra dels coronels, aplegaren les seves produccions en el volum-manifest Divuit texts (1971). En aquest i en uns altres dos llibres posteriors hom trobà els noms més significatius de la producció literària neogrega d’aquells anys: poetes com Takis Sinópulos i Manolis Anagnostakis, els novel·listes Stratís Tsirkas, Rodis Rufos, Aléxandros Kotziàs, Nikos Kàsdaglis, Spiros Plaskovitis, Menis Kumandareas, Thanassis Valtinós, i historiadors i crítics de la literatura com D.M. Maronitis i Aléxandros Arguiríu. Al marge dels artífexs dels Divuit texts, cal esmentar també la presència, en poesia, d’autors com Nikos Karuzos o Titos Patríkios i, formant una segona generació després de la postguerra, els anomenats ‘poetes de Tessalònica’ (Nikos A. Aslànoglu, Iorgos Ioannu, Anestis Evanguelu, Manu Eleftheríu) que s’agruparen a l’entorn de la revista ‘Diagónios’ (‘Diagonal’) dirigida per Dinos Khristianópulos. Una generació més nova —la de la contestació o ‘dels 70’— deixà unes fortes petjades del seu pas amb noms com els de Iannis Kondos, Lefteris Púlios, Vassilis Steriadis, Kostas Mavrudís, Dimitris Kalokiris (editor de les rcvistcs ‘Tram’ i ‘Khartis’), Alex Ziras i Nassos Vaienàs —també crítics— i Andonis Fostieris i Thanassis Niarkhos, editors del quadern ‘I lexi’ (‘La paraula’). En tots ells, marcats pels fets del Politècnic d’Atenes, hi ha un pas del món de la fantasia al desig insaciable de llibertat i un intent de redescobrir veus injustament oblidades (Kostas Kariotakis, Miltos Sakhturis) o quasi inadvertides (Aléxandros Embirikos). En la narrativa, a més dels autors ja coneguts internacionalment (Vassilikós, Kostas Takhtsís, Andonis Samarakis), cal esmentar nombrosos autors, rics i variats en la temàtica i en els recursos de tècnica i estil: Andreas Franguiàs, Menis Kumandareas, Pandelís Kaliotsos, Petros Ambàtzoglu, Kostula Mitropulu, Iorgos Khimonàs, Aris Alexandru, Aristotelis Nikolaïdis i d’altres. És molt destacable una forta i nombrosa presència femenina: Galàtia Sarandi, Margarita Liberaki, Tatiana Gritsi-Milliex, Mimika Kranaki i Alki Zei (traduïda al català). En el teatre, la presència de Kàrolos Kun fou decisiva per al llançament d’obres de Iàkovos Kambanel·lis, I. Sebastíkonglu, Lula Anagnostaki, Petros Màrkaris, Dimitris Kekhaïdis, Pavlos Màtesis, Kostas Murselàs i Iorgos Skurtis. En la història i la crítica literàries sobresurten Iorgos P. Savvidis, Maria Vitti, Nora Anagnostaki, Aléxandros Arguiríu i el grup de la Universitat de Tessalònica (Mul·làs, Kokolis, Maronitis, etc.).
En els anys vuitanta i noranta han desaparegut figures de la literatura neogrega com Nikos Engonòpulos (1985) i Odisseus Elitis (1996). Després de l’anomenada ‘generació contestatària’ o dels setanta, la poesia, en general, ha anat perdent el seu component polític i s’ha fet cada vegada més independent, escèptica, lírica, intimista, interioritzada o, en el cas dels més joves, prosaica. Destaquen Nasos Vaienas (1945), Mikhalis Ganas (1943), Iannis Kondos (1943), Maria Kirtsaki (1948) Maria Lainá (1947), Iorgos Markòpulos (1951), Tseni Mastoraki (1949), Kostas Mavrudis (1948), Stefanos Bekatoros (1946), Pavlina Pampudis (1948), Iannis Patilis (1947), Vassilis Steriadis (1946), Iorgos Khronas (1947), Athina Papadaki (1948), Rea Galanaki (1947) i, entre els més joves, Z. Khatsòpulos (1961), C.G. Gimosulis (1960), Iannis Tsenetakis (1956), Kharás Khristaras (1957), Maria Kursi (1958), Kharis Vlavianos (1957), Nikos Davetas (1960), Dimitris Iuliarakis (1957), etc.. Quant a la narrativa, cal esmentar, entre d’altres, Eleni Ladia (1945), Maro Duka (1947), Erzi Langue, Filípos Drakondaidís (1940), Andonis Surunis (1942), Iorgos Yatrumanulakis (1940), Dimitris Faturos, Iannis Ksanzulis, Mikhalis Fakinos, Caterina Plassará, Mariana Tsiantsi, Manos Kondoleon, Dimitris Dimitriadis (1944) i Sisis Scaros. Darrerament també ha desaparegut una de les escriptores més conegudes de l’actual literatura grega, Lilí Zografu (1922-1998). Encapçalen la poesia Kikí Dimulà, Iannis Kondos (L’atleta insignificant, premi de Poesia de l’Estat Grec 1998), Manolis Pratikakis (La dormició i resurrecció dels cossos de Domenicos, 1997, proposat per Grècia per al premi Literari Europeu Aristeion de 1999), Katerina Anghelaki-Rooke, Leftheris Pulios, Athina Papadaki (Al reialme del balcó, 1998), Dimitris Kalokiris, Iorgos Markòpulos, Iorgos Huliaras, Andonis Fostieris, Alexandra Plastira, Iorgos Vïs, Iannis Varveris, Dimitris Khuliarakis, Kharis Vlavianos, Stratis Pascalis i Iorgos Blanas, entre d’altres. Dels joves destaquen Spiros Vrettos (1960), Thanassis Hatzòpulos (Canon, 1998), Iulita Iliopulu (1963), etc. També cal esmentar l’obra pòstuma del Nobel Odisseus Elitis (De prop, 1998). Són narradors importants Petros Abatzoglu, Maro Duka, Eugenia Fakinu, Iorgos Kheimonas, Odisseas Tsangarakis (Desigs secrets, 1999), Panikos Peonidis (Cap al mil·lenni, 1999) i Maro Loïzu, i, d’entre els nous valors, es pot esmentar Sotiris Dimitriu.