Arrelada en la idea cluniacenca de llibertat de l’Església enfront del poder polític, la reforma fou iniciada pel papa Lleó IX (1048), fou continuada per Nicolau II, que obtingué que el papa fos elegit només pels cardenals, sense intromissió de l’emperador (1059), i fou coronada per Gregori VII, de qui rep el nom, juntament amb Frederic de Lorena, Humbert de Moyenmontier i Pere Damià. En els sínodes romans del 1074 i el 1075 i, sobretot, en els Dictatus papae, Gregori VII exposà el pla reformador, per a l’acompliment del qual féu servir els legats, que anul·laren l’autoritat dels bisbes i dels metropolitans. Topà de seguida amb l’emperador Enric IV i una bona part del clergat germànic, amb la qual cosa s’inicià la lluita de les Investidures, que durà fins al concordat de Worms (1122). Els successors de Gregori VII (Urbà II, Pasqual II, Calixt II) continuaren, sovint amb més flexibilitat que aquest, la reforma, que guanyà a poc a poc la majoria de països i originà un refloriment de la vida eclesiàstica i religiosa, manifest sobretot a la fi del segle XII i al començament del XIII.
f
Cristianisme