El còmic pot ser mut o pot anar acompanyat d’aspectes verbals incorporats gairebé sempre per mitjà de bafarades que representen les veus dels protagonistes. També hi poden aparèixer un gran nombre d’onomatopeies que participen d’un fort component visual i estan integrades a la resta del dibuix. Aquest gènere té els seus precedents llunyans en algunes cultures antigues, com l’egípcia i les mesopotàmiques. El seu origen recent, però, va associat a l’evolució de la impremta i a la possibilitat de reproduir dibuixos i il·lustracions per a un públic ampli. Així, cal remuntar-se a les revistes satíriques europees, sobretot angleses, dels segles XVIII i XIX —amb autors com Thomas Rowlandson (1756-1827)— i també a l’obra de tres importants precursors, el suís Rodolphe Töpffer (1799-1846), l’alemany Wilhem Busch (1832-1908) i el francès Cristophe (1856-1945). Tots ells van dibuixar historietes il·lustrades, si bé alguns trets particulars d’aquestes, com ara la conjugació temporal de l’acció, la imatge i el text dins la vinyeta no es van fixar fins a l’aparició, en la premsa novaiorquesa, del cèlebre personatge de R.F. Outcault (1863-1928) Yellow Kid. Molts entesos consideren la tira (breu successió de vinyetes d’aparició periòdica) publicada en el New York Journal el 1896, amb aquest protagonista, un fonògraf i un lloro, com el naixement del nou gènere. També en són considerats precursors R. Dirks (The Katzenjammer Kids, 1897) i Fred Opper (Happy Hooligan, 1900). Des de bon principi la historieta restà associada, d’una banda, a l’acudit polític o social i, de l’altra, a les situacions i personatges còmics —d’on prové la denominació còmic que ha acabat per imposar-se— adreçats al públic infantil, molt propers a les comèdies cinematogràfiques mudes i compartint clixés amb els dibuixos animats. Ben aviat, però, s’obrí a tot tipus de gèneres, sobretot d’aventures i fantàstics, proporcionant lleure i evasió des de les pàgines dels rotatius, les revistes i els àlbums o comic-books. Representen les diferents tendències del còmic nord-americà: Windsor Mac Cay (Little Nemo), Hal Foster (Prince Valiant), Burne Hogarth (Tarzan), Chester Gould (Dick Tracy), Alex Raymond (Flash Gordon), Milton Caniff (Steve Canyon), Al Capp (Li’l Abner), Will Eisner (The Spirit), Charles Schultz (Peanuts), R. Crumb (Fritz the Cat), G. Shelton (Freak Brothers), Don Martin (Fester and Karbunkle), Richard Corben (Den), Art Spiegelman (Maus), etc. A l’Argentina cal esmentar autors importants com ara Quino (Mafalda), Alberto Breccia i H. Oesterheld (Mort Cinder), José Muñoz i Carlos Sampayo (Alack Sinner), etc. La producció europea és encapçalada per les escoles belga i francesa. Alguns dels autors són: Hergé (Tintín), E.P. Jacobs (Blake et Mortimer), Jean Claude Forest (Barbarella), René Goscinny i Albert Uderzo (Astèrix), A. Franquin (Espirú), Peyo (Els barrufets), Moebius i Jacques Tardi. També és destacable l’aportació italiana: Guido Crepax (Valentina), Hugo Pratt (Corto Maltese), Dino Battaglia o Milo Manara. A Catalunya fou Apel·les Mestres qui dibuixà i publicà les primeres historietes, Cuentos vivos (1878-82) i La Granizada (1880). El suplement mensual Laborando del diari gironí Defensor (1907) i la revista En Patufet (1904-38) foren pioners a acollir historietes, dibuixades en aquest darrer cas per Cornet, Junceda, Llaverias, etc. Les primeres publicacions especialitzades foren Charlot i Dominguin (Barcelona, 1915), Max Linder i TBO (Barcelona, 1917), d’on prové la denominació tebeo, per la qual són conegudes genèricament les publicacions que contenen còmics. En aquesta darrera revista, hi dibuixaren autors com Coll, Blanco, Urda, Sabatés (Los grandes inventos de TBO), Muntañola, Salvador Mestres, Opisso i Benejam (La familia Ulises), etc. També foren molt importants les revistes publicades a Barcelona per l’Editorial Bruguera, sobretot Pulgarcito (1921), amb Guillem Cifré (El repórter Tribulete), Escobar (Carpanta, Zipi y Zape), Peñarroya (Don Pío), Vázquez (Las hermanas Gilda), Miquel Bernet (Doña Urraca), etc. Més tard, aquesta editorial publicà la creació d’Ambrós i Víctor Móra El Capitán Trueno i els famosos personatges de Francesc Ibáñez Mortadelo y Filemón. Un altre focus productor de còmics important fou el País València, on l’Editorial Valenciana començà a publicar Jaimito el 1943 i Pumby el 1955 amb autors com Liceras, Serafín, Soriano, Izquierdo, etc. Els anys cinquanta fou una etapa d’esplendor general amb dibuixants destacats com M. Gago (El Guerrero del Antifaz), Boixcar (Hazañas Bélicas), Francesc Batet (El Coyote), etc. Després de la Guerra Civil de 1936-39, el còmic en català es reprengué en les pàgines d’Història i llegenda i Cavall Fort (1961) i L’infantil (1967, avui Tretzevents), amb dibuixants molt populars com Madorell (Jep i Fidel) o Ivà (En Ramon) i guionistes com Joaquim Carbó. Darrerament, cal afegir-hi també les revistes Cama-cuc (València, 1986) i Cucafera (Barcelona, 1993). Els anys seixanta començà una profunda crisi que coincidí amb la plena implantació de sèries de superherois americans, crisi que no remuntà fins a la dècada dels vuitanta. Aquesta remuntada anà precedida d’una eclosió de revistes satíriques que tingueren com a models llunyans la madrilenya La Codorniz y la barcelonina DDT. Cal destacar El Papus (1972) i El Jueves (1977), amb Martín, Romeu, Oscar, Ventura/Nieto, etc. Durant aquests anys, l’agència Selecciones Ilustradas, dirigida per Josep Toutain, aconseguí obrir-se camí, sobretot al mercat nord-americà, amb dibuixants com Esteban Maroto, Fernando Fernández, Luis García, J. Ortiz, L. Bermejo, etc. El 1978 començà a publicar-se la revista 1984, el 1979 El Víbora i el 1981 Cimoc, i s’inicià així l’apogeu, ara ja extingit, de les revistes de còmic per a adults, gairebé totes barcelonines, amb destacades figures com Nazario, Montesol, Gallardo, Tha, Carlos Giménez, Segrelles, Enric Sió, Josep M. Beà, Alfons Font, Daniel Torres, etc. Actualment, l’àrea de Barcelona és un dels centres europeus més importants del còmic, amb una gran concentració d’editors (Planeta, Norma Editorial, La Cúpula, Ediciones B), distribuïdors (SD Distribuciones, Norma Distribución), infraestructures i fires (Tecla Sala de l’Hospitalet, Saló del Còmic de Barcelona) i crítics i estudiosos (David Cuadrado, Xavier Coma, Romà Gubern, Josep Gálvez). Cal esmentar també petites editorials, com l’alacantina Edicions de Ponent, responsable d’àlbums com Lope de Aguirre. La expiación, de Ricard Castells i F. Hernández Cava, o la mallorquina Inrevés, fundada pels autors Max i Pere Joan. Malgrat la recent invasió de còmic japonès adreçat al públic tant juvenil com adult, l’anomenat manga, que domina el mercat amb autors com M. Katsura, K. Otomo, N. Takeuchi, etc., alguns autors europeus (el gallec Miguelanxo Prado, l’alemany Andreas o el francès Bouq, entre d’altres) han assolit una posició destacada. Pel que fa al còmic infantil, avui dia es planteja com un producte lligat als personatges que popularitza el cinema i sobretot la televisió; en aquest sentit, però, ha perdut completament la seva autonomia respecte als dibuixos animats, així com també la importància que tingué al segle XX.
m
Art
Literatura