Hom en coneix quatre períodes: el vèdic (aproximadament del segle XX aC al II dC), el clàssic (segles II-XI), el medieval (segles XI-XVII) i el modern (segles XVIII-XX). El vèdic, mal conegut pel seu caràcter religiós secret, emprava quatre cants ( veda) diferents en el culte; un d’ells era monotònic. A l’època clàssica hom publicà obres de teoria musical, com el Bharatanātyaśāstra, que reconeixia set graus en l’escala (sa, ri, ga, ma, pa, dha i ni), que comprenen 22 intervals d’un quart de to, aproximadament (els śrutis). En aquesta època es fixen els rāga o tipus modals, que posteriorment hom classificà en masculins i femenins. L’etapa medieval, amb les invasions musulmanes, inicià la divisió de la música en dues zones del país, nord i sud, fet que s’afermà en la moderna. En la música índia actual la improvisació és bàsica: es fa a partir dels rāga, i és, per tant, un art individualista, puix que els intèrprets no poden concordar amb cap altre de forma preestablerta. Els instruments més destacats són els de corda, com el sitar (llaüt de mànec llarg) i diversos tipus d’arpa; i també el sahnai, espècie d’oboè. Modernament s’ha destacat l’intèrpret de sitar i divulgador Ravi Shankar i, com a director d’orquestra, en música occidental, Zubin Mehta.
f
Música
Fragment de Raga Desh, peça musical interpretada amb sitar per Ghulam Hussain Khan
© X. Pintanel. Anònim. Raga Desh. Ghulam H