Inicialment procedien de l’Índia; el procés d’estampació era llarg i complicat, amb ploma i pinzell o bé per reserva, amb cera. Hom les imità a Europa amb motlles de fusta amb el gravat en relleu. L’exagerat consum d’aquests teixits al final del segle XVII perjudicà els fabricants de sedes i llanes, els quals sol·licitaren protecció. Felip V feu cremar tots els teixits d’indianes, i a França en fou prohibida la fabricació i el comerç; també ho fou un quant temps a Anglaterra. Però poc després es liberalitzà, i a mitjan segle XIX els procediments mecanitzats de teixit i estampació permeteren el desenvolupament de grans empreses.
Actualment hom aplica el nom d’indiana a teixits de cotó de baixa qualitat, estampats per una cara, amb lligament tafetà, de trama més gruixuda que l’ordit i amb densitat igual o poc inferior a la d’aquest.
El comerç d’indianes als Països Catalans
Als Països Catalans la importació d’indianes fou aviat important: l’any 1695, només pel port de Barcelona, n'entraren unes 17.000 canes. A Catalunya les fàbriques d’indianes, amb el temps, resultaren una forma òptima d’inversió del capital acumulat en el comerç colonial i contribuïren decisivament a l’arrencada de l’economia catalana. Al principi, les fàbriques eren creades per botiguers, i més tard, per menestrals tèxtils (mestres teixidors de seda o velers); finalment aparegué el fabricant d’indianes. Sovint les fàbriques eren muntades per un nombre reduït de socis, i solien ésser per a un període de dos o tres anys. L’utillatge era escàs, i hom solia emprar locals i terrenys (prats) llogats. Les mesures proteccionistes de Felip V (1718 i 1728) afavoriren el desenvolupament de la fabricació d’indianes.
Sembla que la primera fàbrica fou la de Jacint Esteve (1736), bé que la primera d’importància fou la d’Esteve Canals i Guerau i Bonaventura Canet (1738); aquell mateix any aparegué la de Bernat Glòria i Bosc. Seguiren, entre les més notables, les de Pongem, Canaleta, Formentí, Català, Gallissà, Gramatges, Espalter, Prat, Clarós, Serra, Gònima, etc, totes a Barcelona. També n'hi hagué a Mataró (Jaume Campins, que introduí la filatura del cotó americà abans del 1748), Igualada, Vilanova, Olot, etc. El 1760 ja hi havia nou fabricants importants, amb uns 350 telers, a Barcelona. El 1765 Josep Canaleta substituí el cotó de Malta —que era el més emprat— pel cotó en floca de Veracruz, exempt del pagament de drets, i muntà la primera filatura. Les investigacions de Joan Pau Canals (continuador de la fàbrica del seu pare, Esteve Canals) milloraren els tints; també impulsà el conreu de la roja, emprada com a colorant.
El 1767 el govern concedí als fabricants l’exempció de drets per a la importació del cotó americà i per a l’exportació a les colònies dels productes manufacturats. Els principals fabricants constituïren, així, la Companyia de Filats de Cotó (1772), bé que aviat la guerra contra Anglaterra (1779-83) pertorbà l’arribada del cotó americà i calgué recórrer novament al de Malta i de Llevant. El 1784 hi havia unes 80 fàbriques, amb més de 2 000 telers, que ocupaven prop de 9 000 obrers; la creixença de les manufactures, estimulades pel lliure comerç amb Amèrica concedit a Catalunya el 1778, es reflectí en l’alça dels salaris.
La crisi de 1787-89, general al sud d’Europa, creà una desocupació considerable (4 215 obrers sense feina a Barcelona el 1787); la crisi afavorí la introducció de les filatures. A partir del 1790, superada la crisi, l’exportació d’indianes a Amèrica assolí els 200 milions de rals (1792). Les dificultats recomençaren amb la guerra Gran: el 1793, 115 fabricants cotoners feren donatius al rei amb motiu de la lluita contra França. El 1799 fou fundat el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, amb només cinquanta membres i escassos recursos financers. Els efectes de la guerra del Francès sobre les fàbriques d’indianes no són clars; hom ha sostingut que la guerra els obrí el mercat europeu. Tanmateix, l’endarreriment tècnic, la crisi de capitals i, des del 1814, la pèrdua de la majoria dels mercats americans i la limitació de la demanda interior feren que anessin decaient visiblement. Tot i la introducció del cilindre d’estampar, vers el 1830, les fàbriques de filats i teixits ja superaven les d’indianes, que eren aleshores 52. Algunes continuaren produint-ne, bé que no exclusivament, fins molt més tard (L’Espanya Industrial fins els anys 1880).
Amb les indianes sorgí la classe burgesa catalana moderna i s’inicià la transformació de Barcelona en ciutat industrial, amb l’aparició de suburbis proletaris.