Malgrat que el poble d’Israel sofrí nombroses deportacions (diàspora) en el curs de la seva història (poble d’Israel), mantingué la unitat i la independència política fins a la conquesta romana de Palestina (63 aC). L’última revolta popular, encapçalada per Barcoquebes, inicià l’època en la qual el judaisme, per tal de conservar el seu patrimoni espiritual, hagué de partir d’uns nous plantejaments: cada home era més valuós que el mateix temple (destruït l’any 70), i els sacrificis antics eren substituïts per l’oració a les sinagogues. Perdut el lligam religiós amb Jerusalem, la Galilea esdevingué el centre principal, que acollí els rabins que havien sobreviscut a la desfeta d’Adrià. El patriarca (nassí) i el sanedrí restaren com a autoritats espirituals de les minories jueves de Terra Santa (interpretació de la Llei, fixació del calendari hebreu, nomenament de rabins i de jutges, etc.) i de les diverses comunitats de la diàspora. Amb la supressió del patriarcat per l’emperador bizantí Teodosi II (425), la direcció del judaisme passà a Babilònia (acadèmies de Sura, Pumbedita, Neardea, etc.). L’autoritat dels seus caps (gaó) aviat sobrepassà la de l’exiliarca i àdhuc fou reconeguda a l’Europa occidental (tant sota domini islàmic com sota el cristià). Tot i això, els nuclis de Terra Santa i de Babilònia, que havien contribuït definitivament a mantenir unides les diverses comunitats jueves d’arreu de la diàspora, havien perdut, a mitjan segle X, gairebé tota llur influència. Llur paper de cohesió fou substituït pel del Talmud, la difusió del qual fou afavorida, des del segle VII, per la constitució de l’imperi musulmà.
Sota l’islam el món jueu sofrí diverses legislacions discriminatòries (imposts especials, prohibició de manifestacions externes de culte, d’edificar sinagogues, d’habitar fora del barri reservat als jueus, d’exercir determinades funcions honorífiques, etc.), malgrat les quals reeixiren per primera vegada com a comerciants i industrials i constituïren una rica burgesia que prengué consciència d’uns valors espirituals i culturals propis. Hom situa en aquesta època la diferenciació establerta entre els jueus sefardites i asquenazites, amb un predomini absolut dels primers. El punt culminant de la preeminència social i cultural del judaisme sefardita correspon a l’època de les taifes andalusines (segle XI), amb figures tan destacades com Semuel ibn Nagrella, en el camp de la política, o Yeudà ha-Leví, Baḥya ibn Paquda i Avicebró, en l’intel·lectual. L’època florent dels jueus hispànics es mantingué en diversos regnes cristians fins a les acaballes del segle XIV.
El cristianisme dictà nombroses mesures jurídiques, de caràcter restrictiu, relatives als jueus, inspirades en el codi de Justinià. L’exclusió en els càrrecs públics, les sancions contra el proselitisme i els matrimonis mixts foren les més generalitzades. La prohibició de tenir servents cristians comportà la impossibilitat dels jueus de dedicar-se a l’agricultura i a la indústria, i, per tant, hagueren de treballar en activitats més personals, com el comerç, l’artesania o el crèdit, que, d’altra banda, facilitaven llur fugida en moments de crisi. Diverses expulsions locals, no sempre del tot efectives, se succeïren, com les de Sisebut a la península Ibèrica (613) i de Dagobert a França (629), i les posteriors d’Anglaterra (1290), França (1306 i 1394), Colònia (1424), Estrasburg (1438), etc. Això no obstant, cap no tingué tanta repercussió en el judaisme com els decrets dictats pels Reis Catòlics a la península Ibèrica (1492) i per Don Manuel a Portugal (1496-97).
L’emigració dels jueus hispànics (als Països Baixos i a Itàlia i d’Itàlia a Turquia, Palestina o el nord d’Àfrica) provocà un canvi en la direcció intel·lectual del judaisme, detinguda, des d’aleshores, per la branca asquenazita a l’Europa central. Malgrat que les condicions restrictives continuaren, s’inicià una època més tolerant (retorn a Anglaterra, 1654; establiment de comunitats jueves al Brasil el 1654 i als EUA el 1655, etc.), fins que assoliren els mateixos drets dels altres ciutadans (Estats Units, 1790; França, 1791; Prússia, 1812; Anglaterra, 1858; Itàlia, 1870; Rússia, 1917; etc.). Aquestes victòries polítiques, però, afavoriren la transformació de l’antijudaisme religiós medieval en l’antisemitisme de tipus ètnic. Tanmateix, obtinguda l’emancipació, el renaixement jueu era un fet en tots els camps. M. Mendelssohn (mort el 1786) reinterpretà el judaisme d’acord amb les idees noves de la Il·lustració, així com els filòsofs postkantians S. Formstecher (mort el 1889), S. Hirsh (mort el 1889) i H. Cohen (mort el 1918). Els estudis erudits foren represos per investigadors formats en les disciplines occidentals, com els historiadors Graetz (mort el 1891) i Dubnov (mort el 1941) i els estudiosos de la literatura hebrea S. Munk (mort el 1867), S.D. Luzzato (mort el 1865), etc. A partir de la publicació (1895) de L’estat jueu de T. Herzl, el judaisme prengué una nova consciència política (sionisme), que culminà en el primer congrés sionista a Basilea (1897) i, posteriorment, amb l’obtenció de la declaració Balfour (1917) i la creació per l’ONU de l’estat d’Israel (1948).
Els jueus als Països Catalans
Les primeres dades documentals dels jueus als Països Catalans són l’existència d’un Judà o Judacot (876-877) i les referències als jueus de Barcelona als responsa del gaó Amram (869-881). Des d’aleshores fins al moment de l’expulsió (1492), llur presència és documentada quasi en totes les localitats urbanes: habitaven als calls ( call), de localització sovint coneguda —àdhuc se’n coneixen alguns cementiris i es conserven restes humanes a Barcelona, que demostren que físicament no es distingien dels cristians—, i els nuclis més grans eren organitzats en aljames ( aljama). De moment és impossible de determinar llur magnitud demogràfica (absoluta i relativa). Quant a la significació cultural, només hi ha tres o quatre figures de relleu extraordinari. Ben altrament, és evident llur importància econòmica, especialment des del punt de vista de la corona. Les grans línies de llur història als Països Catalans poden distribuir-se en quatre períodes. En el primer (876-1213), pel que fa a Barcelona, nombrosos documents proven que posseïen terres (sobretot vinyes) al seu territori i que habitaven a la ciutat; en foren anomenats uns 60 en la divisió de béns (1079) entre Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, quan ja els Usatges (1053-71) havien fixat una desigualtat legal. Al segle XII començà llur activitat com a funcionaris (qüestions econòmiques i que demanaven coneixements de l’àrab); bé que la majoria semblen ésser aragonesos, a vegades tenen terres a Catalunya. En aquest segle, a més d’abundoses notícies a Barcelona (banys, mercaders), hi hagué jueus a Balaguer i a Girona i, des de la conquesta, a Tortosa i a Lleida. Culturalment es destacaren dos barcelonins, Abraham bar Ḥiyya (actiu els anys 1133-45), traductor de l’àrab a l’hebreu, i Yĕhudà, al-Ḥarizí (~1165-1225), escriptor admirable en prosa rimada. Durant el segon període (1213-83), amb la creació d’una vida urbana organitzada, els jueus es concentraren en activitats menestrals i comercials —la cort de Barcelona del 1228 fixà la usura fins a un màxim del 20%—, ben conegudes en el cas de Vic, i anaren seguint un camí ascendent que féu d’aquest el gran segle de la importància sociopolítica dels jueus, amb l’aparició de notables administradors i financers, generalment famílies de funcionaris, la major part aragoneses (Abinafia, Alcostantiní, La Cavalleria i Portella), tot i que la més important fou la gironina dels Ravaya ( Jucef Ravaya); també foren jueus els torsimanys reials: el català Astruc Bonsenyor (pare de Jafudà) i el valencià Šĕmuel Abenmenassé. Alguns funcionaris obtingueren terres en el repartiment de València. En temps de Pere el Gran, la contribució econòmica dels jueus a l’erari solia fer-se en la proporció següent: Principat de Catalunya 4, Aragó 3 i València 1. Fet notable d’aquests anys és la disputa judeocristiana de Barcelona (1263), en què la defensa del judaisme fou portada per Mošé ben Naḥman (dit en romanç Bonastruc de Porta), que fou, amb el rabí barceloní Šĕlomó ben Adret (1235-1310), la figura més destacada d’aquest període. En el tercer període (1283-1391), la desaparició dels jueus com a funcionaris fou conseqüència d’unes lleis restrictives del 1283 (Privilegio general, a Aragó, Recognoverunt proceres, a Catalunya, i els Furs de València).
Des d’aleshores llur importància als Països Catalans fou la de font econòmica de la corona, tot i que les condicions de vida empitjoraren per raó dels avalots del 1348 (seqüela de la Pesta Negra) que s’esdevingueren a molts llocs de Catalunya. Els jueus, però, tractaren d’organitzar-se (potser per iniciativa reial) per tal de millorar la derrama dels imposts (objecte de les taqqanot, o ordinacions del 1354), cosa que coincidí amb una revifalla d’activitat pública: metges i grans financers aragonesos (els La Cavalleria i Alatzar Golluf), valencians (Jafudà Alatzar) i catalans (Massot Avengenà i Mošé Natan, també poeta) estigueren al servei de Pere III, com el filòsof barceloní Ḥasday Cresques (1340-1410), rabí a Saragossa, aconsellador en afers jueus de Pere III i de Joan I, que el nomenà familiar i jutge de malsins —problema endèmic del judaisme—: ho fou àdhuc després dels avalots del 1391. Al principi d’aquest període hi hagué encara alguns torsimanys jueus: un d’ells és Jafudà Bonsenyor, el més notable escriptor jueu en català. En la segona meitat del segle habitaren a Mallorca l’erudit metge Lleó Mosconí o Lleó Grec i els cartògrafs Cresques Abraham i Jafudà Cresques, familiars de Pere III, a la cort del qual foren actius alguns astrònoms jueus (constructors d’instruments, redactors de taules), coetanis del rabins Nissim Gerundi i Iṣḥaq ben Šéšet Perfet. El fet determinant de la situació del període (1391-1492) foren els avalots del 1391 originats a Sevilla per causes socioeconòmiques amb aparences de problema religiós, que afectaren totes les terres catalanes i que ocasionaren una notable disminució demogràfica jueva (per mort, conversió o emigració), fins al punt que desaparegueren les aljames de Barcelona i de València (no restaurades, tot i que Joan I ho encarregà a Ḥasday Cresques, el 1393), de Lleida, etc., i de la ciutat de Mallorca un xic més tard.
Nasqué aleshores el problema dels conversos ( convers) —n’hi hagué de sincers i n’hi hagué de falsos—, coexistint amb els jueus fidels a llurs creences. D’aquest període són les predicacions de Vicent Ferrer i l’activitat de Benet XIII, que convocà la disputa de Tortosa (1413-14) i expedí (1415) la butlla que establia la separació de jueus i cristians —hom pensava sobretot en els conversos— en barris independents i insistia en l’obligació de portar vestits especials i una rodella distintiva. Al segle XV la població jueva de la corona habità principalment a Aragó (àdhuc els poetes en hebreu Šĕlomó Bonafed i Šĕlomó de Piera, d’origen català) i pocs en els països de parla catalana, excepte a la zona de Lleida —això pot explicar la inexistència posterior d’un dialecte judeocatalà—. Amb els anys, la situació es deteriorà progressivament: la nova inquisició intentà de resoldre el problema convers; pel que fa als jueus, el pas definitiu fou donat amb l’edicte d’expulsió de la monarquia hispànica del 1492.