La liqüefacció només es pot efectuar per sota de la temperatura crítica. Quan aquesta temperatura és inferior a la temperatura ambient, hom parla de condensació; en el cas contrari, hom l’anomena pròpiament liqüefacció, malgrat que, des d’un punt de vista físic, es tracta del mateix fenomen. Per tal d’assolir la liqüefacció hom pot sotmetre el gas a compressió, a refredament o bé a ambdues operacions combinades. El primer sistema emprat fou la refrigeració, tot i que la seva aplicació industrial ha estat recent. Hom instal·la en sèrie tres cicles de refrigeració, en els quals hom liqua amoníac, etilè i metà, successivament, emprant com a fluid refrigerant a cada circuit el gas liquat en l’anterior. Així hom obté, en el darrer circuit, metà liquat i a baixa temperatura, que és emprat en la liqüefacció del gas tractat. El segon sistema, emprat per primera vegada per C. von Linde el 1895, es fonamenta en l’efecte Joule-Thomson, amb el qual hom pot obtenir temperatures molt baixes. Hom comprimeix i deixa expansionar el gas diverses vegades, fins a assolir les condicions de liqüefacció. El 1902, G.Claude introduí una modificació al mètode Linde, en la qual hom empra pressions elevades (de l’ordre de les 40 atm) i aprofita l’expansió per a produir un treball exterior. L’alemany C.W.P. Heylandt (1920) aplicà, amb aquests mètodes, pressions de l’ordre de 150-200 atm.
f
Química
Física