La victòria es pot aconseguir també per punts, a judici de l’àrbitre, per abandó del contrari o per desqualificació d’un contendent. Els combats tenen una durada de 10, 12 o 20 minuts, repartits en dos períodes, amb un minut de repòs en l’endemig, i són disputats sobre un tapís de 6 × 6 m (o de 8 × 8 m). Els lluitadors es classifiquen en categories, segons el pes: minimosca, fins a 48 quilos; mosca, fins a 52 quilos, gall, fins a 57; ploma, fins a 62; lleuger, fins a 68; semimitjà, fins a 74; mitjà, fins a 82; semipesant, fins a 90; pesant, fins a 100, i superpesant, més de 100. La lluita ha estat practicada, en formes diverses, arreu del món. A Grècia fou un esport olímpic. Actualment les varietats de lluita més conegudes són la lluita índia, la turca i la suïssa, així com la lleonesa i la canària. Però només tenen categoria olímpica la grecoromana i la lliure. Aquest esport es regeix per la Fédération Internationale de Lutte Amateur, creada el 1921 i amb seu a Lausana. La lluita grecoromana, tal com hom la practica avui, codificada pel francès Exbrayat a la segona meitat del s XIX, no permet la intervenció directa de les cames en l’execució d’una presa (la del coll, la de cintura i volta i la de braç són les més corrents). La lluita lliure, procedent del tipus de lluita més espontani i codificada pels volts del 1924, permet més cops que la grecoromana, i té com a preses més corrents la de braç, la d’esquena, la Nelson, la doble Nelson, la clau de coll, la del cop de ronyons i la trencaclatells (catch, judo).
f
Esport