maia

Aquest vast territori és constituït per tres regions molt diferents: les altes serres, cobertes de bosc i ben regades, de l’occident de Guatemala; la regió central (el Petén), coberta de bosc tropical, molt calorosa i humida; i el nord del Yucatán, regió baixa, molt pobra d’aigua i de vegetació. A diferència de les altres grans cultures de l’Amèrica precolombina (asteca i inca), els maies mai no formaren cap estat homogeni, ans només ciutats estat, unides de vegades per llaços polítics, religiosos o culturals. Hom no pot parlar, doncs, d’un desenvolupament històric coherent. Amb l’arribada dels primers grups de llengua maia, que, procedents del nord del golf de Mèxic, s’establiren a les terres altes de Guatemala (~1500 aC), s’inicià el que hom anomena època preclàssica. Aquests grups tenien una cultura de tipus neolític, amb tècniques agrícoles molt primitives, conreaven blat de moro, mongeteres, carbasseres i cotó i tenien coneixement de la ceràmica i el teixit. La recent excavació de la ciutat del Mirador posa de manifest que, al final d’aquest període, ja existia una autèntica civilització premaia. Durant el període dit formatiu (del segle III aC al segle III dC) la cultura d’aquests grups havia progressat talment, que ja constituïen petits nuclis urbans, construïen temples, en forma de piràmide escalonada, treballaven la ceràmica amb una gran perfecció i establien les bases de l’escriptura jeroglífica, del calendari i de la numeració, les grans fites culturals dels maies. Durant l'època clàssica (segles IV-X) el centre cultural dels maies, el nucli dels quals era la vall del riu Usumacinta, fou el Petén. Foren construïdes grans ciutats (com Tikal, Palenque, Piedras Negras, Yaxchilán, Quiriguá, Copán i Río Azul), amb magnífics temples piràmide, palaus, plataformes per al culte als déus i camps per al joc de pilota ritual; hom erigí esteles de pedra amb figures i relleus commemoratius, perfeccionà l’escriptura, arrodoní (gràcies a les observacions astronòmiques) el calendari i conreà les arts menors, sobretot la ceràmica pintada. El moment de màxima esplendor cultural fou als segles VII i VIII, i al segle IX s’inicià ja una decadència, que es perllongà fins al següent, en què pràcticament totes les ciutats del Petén havien estat abandonades, sense que fins ara n'hagi estat esbrinat el motiu (hom parla de terratrèmols, de pestes i, fins i tot, d’una revolució popular contra l’opressió de la casta sacerdotal). Al segle X s’obrí una nova etapa cultural (època postclàssica) a una altra regió, el Yucatán, al sud de la qual (regió de Puc) ja florien algunes ciutats cap al final del període clàssic (Uxmal, Labnà). Entre el 978 i el 987 envaïren el Yucatán gent procedent del nord, emigrants tolteques que havien abandonat llur capital, Tula, per motius religiosos i polítics, els quals —segons la llegenda— eren dirigits per llur capitost i déu, Quetzalcoatl. Aquest grup de tolteques, dit itzà, s’establí a l’antiga ciutat maia de Chichén, que des d’aleshores es digué Chichén Itzá. Es tractava de gent guerrera, amb una organització militarista, que venerava divinitats diferents, tenia costums més cruels —pràctica de sacrifis humans— i una cultura menys refinada; però, amb llur contacte, la decadent cultura dels maies reviscolà. Els itzà establiren una aliança política i militar amb les veïnes ciutats d’Uxmal i Mayapán (del 987 al 1185); més tard, Mayapán establí un petit imperi i dominà les dotze ciutats més importants del Yucatán (1200-1450). Lluites internes enderrocaren la lliga de Mayapán, i quan, el 1525, les tropes de la corona hispànica iniciaren la conquesta de Guatemala les petites ciutats, desunides, no pogueren afrontar la superioritat militar dels invasors.

La societat maia era totalment impregnada per la religió. Bé que manquen dades ben exactes, sembla que dirigia cada ciutat estat una mena de rei sacerdot, dit halach-huinic, que tenia a les seves ordres un eixam de sacerdots menors (entre ells els batabood, dirigents de les petites ciutats i dels pobles). La casta sacerdotal era l’única que tenia coneixement de la ciència, la tècnica i els misteris de la religió, per la qual cosa dominava les altres classes socials: els homes lliures, que conreaven la terra, practicaven treballs artesanals i feien les construccions públiques; els esclaus eren la mà d’obra per a les feines més dures, i podien ésser sacrificats als déus quan hi havia alguna calamitat.

La religió consistia en una mena de divinització dels elements de la natura: Itzamná era el déu del cel i el pare de Kinich-Ahau, el Sol, i d'Ixchel, la Lluna; hom venerava també el déu de la pluja, Xac, els dels punts cardinals, Bacabs, i els del blat de moro, de les fonts, dels estels, del calendari, dels nombres, etc., i cada divinitat tenia els seus temples, amb ritus i sacrificis propis, que eren dirigits pels totpoderosos sacerdots. S'afegiren a tots aquest déus, a l’època postclàssica, les divinitats tolteques, entre les quals es destaca Quetzalcoatl, que en llengua maia es digué Cuculcán. Bé que la cultura maia mancava de recursos tan fonamentals com la roda, els metalls (hom només conegué, i encara només al final de l’època postclàssica, l’or), els animals de càrrega i l’adob de la terra, i tenia, doncs, un nivell tecnològic propi del Neolític europeu, en el terreny intel·lectual i especulatiu, per contrast, assolí un nivell extraordinari: fou l’única cultura precolombina que desenvolupà un sistema d’escriptura i establí, en virtut de la necessitat de determinar les èpoques plujoses i les seques (condicionants del sistema econòmic), un calendari, d’una precisió extraordinària, basat en l’observació dels astres calendari maia.