marxant
| marxanta

f
m
Art

Comerciant en obres d’art.

L’antic comerciant en diversos gèneres, entre els quals les obres d’art, s’especialitzà al s. XIX, sovint a través d’una galeria d’art —com en el cas d’A.Goupil—, que podia ésser, o no, de propietat seva. La importància del marxant augmentà a la fi del segle, en aparèixer-ne a París uns quants dedicats a l’art no oficial, que aviat esdevingué el més cotitzat. Hom pot considerar el primer gran marxant modern Paul Durand-Ruel, que reeixí a imposar l’impressionisme. Després sobresortiren l’oncle Tanguy —que comercià en obres de Cézanne—, els germans Bernheim i Ambroise Vollard, que imposaren la generació postimpressionista, i altres. Els primers avantguardistes foren ajudats per Clovis Sagot, l’oncle Soulié, Druet i, sobretot, Berthe Weill i Paul Guillaume. El gran marxant dels cubistes fou D.H.Kahnweiler, dedicat després a l’escola de París, com també Léopold Zborowsky. Paral·lelament, la dinastia Wildenstein es destacà especialment en el camp de l’art antic. Després de la Segona Guerra Mundial, Aimé Maeght ha mantingut alguns dels principals noms de l’antiga avantguarda i n'ha desvetllats de nous; Denise René defensà l’art concret i René Drouin ha llançat noms importants de la nova avantguarda, mentre que el centre comercial de l’art passava a Nova York, on s’han destacat Peggy Guggenheim —a mig camí entre el marxandatge i el col·leccionisme, duplicitat freqüent—, Betty Parsons, Martha Jackson, Leo Castelli i Iris Clert. La crisi de les grans exposicions al darrer terç del s. XX ha originat grans fires d’art modern, entre les quals sobresurt la de Basilea. A Catalunya ja és conegut el nom d’un marxant d’art a la darreria del s. XV: Joan Llop, guanter d’origen alemany, que introduïa a Barcelona una pintura estandarditzada, possiblement d’origen flamenc i alemany. Al s. XVI, el cotamaller Francesc Serra era autoritzat per Carles V a vendre a Barcelona pintures i tapissos importats de Flandes. Tanmateix, el concepte actual de marxant d’un pintor es generalitzà al s. XIX: l’hisendat barceloní Salvador Pasqual es comprometé a subvenir totes les necessitats de Ramon Martí i Alsina, en canvi de la propietat de la seva producció. Semblantment ocorregué a la primeria del s. XX amb Avel·lí Trinxet, oncle de Joaquim Mir i exclusivista de la seva producció durant molt de temps. En aquesta època, però, el marxant normalment ja va lligat a una galeria d’art. Al s. XX han estat marxants destacats Josep Dalmau, introductor de l’avantguarda a Catalunya, Santiago Segura, marxant dels noucentistes, Joan Merli, aglutinador de la generació de la Generalitat, Joan Anton Maragall, promotor —des de la Sala Parés— de la generació postnoucentista, Jacint Amat i Josep Costa —a Mallorca—, i, més tard, els impulsors de la nova avantguarda: Josep Gudiol, René Metras i els germans Gaspar, entre d’altres.