i Neolític | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Neolític

prehistòria prehist
Fase de la prehistòria que segueix el Mesolític.

El nom (del grec νεός, ‘nou’, i λίθος, ‘pedra’), creat per J. Lubbock el 1865, volia indicar l’aparició d’una nova tècnica de treballar la pedra: el poliment. Bé que això sigui cert, modernament hom pensa que les innovacions tècniques resten subordinades a l’existència d’unes noves relacions entre l’home i el seu entorn. Per això, el Neolític pot ésser definit com la fase del desenvolupament econòmic i tècnic de certes societats, en la qual s’aconsegueix de substituir, a través de fases intermèdies (Mesolític), les formes de subsistència depredadores del Paleolític per una economia de producció, és a dir, el pas de l’economia destructiva i parasitària a la constructiva. Fins aquest moment l’home vivia de la caça, la pesca i la recol·lecció, en petites col·lectivitats que es desplaçaven contínuament cercant les fonts d’alimentació. El descobriment de mitjans per a controlar i desenvolupar aquestes fonts (l’agricultura i la domesticació d’animals) modificà profundament la vida de l’home i el convertí en sedentari. S'instal·là de primer en petits poblats, que en zones propícies donaren lloc al naixement de l’urbanisme, construint veritables ciutats fortificades. L’extraordinària profunditat del canvi econòmic, social i fins i tot religiós que representa aquest moment féu que el terme de “revolta neolítica”, creat per V. Gordon Childe, fos inicialment acceptat. Actualment hom qüestiona el terme revolta, atès que descobriments posteriors atribueixen, a nombrosos dels canvis produïts, processos temporalment i espacialment asincrònics.

Hom ha de cercar l’origen del Neolític en l’explotació intensiva de certes plantes i de certs animals, en zones propícies en les quals aquests recursos es trobessin en estat salvatge (Mesolític). Hi ha diversos centres en els quals, independentment, aparegueren aquestes noves formes de vida. Hom pot afirmar amb seguretat que el Pròxim Orient (de Síria al Sinaí i al golf Pèrsic, incloent-hi l’Iran occidental, el Turkmenistan, Anatòlia i Tràcia) i la península Balcànica, als VIII-VII mil·lennis aC (i Mesoamèrica als III-II) constituïren centres primaris d’aparició del Neolític, des dels quals es difongué a grans zones de la Terra. Els primers i més importants establiments neolítics es troben al Pròxim Orient i a la península Balcànica.

La primera fase (VIII-VII mil·lennis) és la denominada “Neolític preceràmic”, car encara no ha aparegut aquesta tècnica, i és representada per jaciments tan importants com Jarmo (Iraq), Ras Šamra (Síria), Jericó (Palestina), Çatal Hüyük i Haçilar (Anatòlia) i Sesklo (Tessàlia), que constitueixen veritables ciutats, algunes d’emmurallades. La indústria lítica segueix en general els tipus mesolítics; apareixen els instruments de pedra polida; els recipients són de pedra, de fusta o de cistelleria; hi ha figuretes femenines i zoomorfes, de pedra o d’argila, relacionades probablement amb cultes, i existeix en algun poblat el culte al crani. També es troben sitges per a guardar-hi els cereals, la qual cosa demostra una intensiva explotació d’aquestes plantes, i nombroses restes òssies demostren l’existència d’animals domèstics, en especial ovins i bovins. En el VI mil·lenni apareix la ceràmica, la qual des del començament mostra una gran varietat de tipus i de decoracions, que serveixen per a distingir les diferents cultures, les més característiques de les quals són representades pels poblats de Jericó, Hassuna (Iraq), Çatal Hüyük, i Sesklo i Dimini (Tessàlia).

Des del Pròxim Orient i la península Balcànica, el Neolític s’estengué cap al nord d’Àfrica i cap a l’Europa central (cultures de Starcevo-Körös, Lengyel, Roessen, etc.), i arribà el V mil·lenni, pels camins del Danubi i per la Mediterrània, a l’Europa occidental, on es produí una gran diversificació cultural, que donà lloc, a la Mediterrània occidental, a una primera cultura bastant uniforme, denominada “de la ceràmica impresa”, i posteriorment a diverses formes locals, com el Chassey al SE de França, les cultures de Capri, Matera, Diana, etc., a Itàlia, i la peculiar cultura catalana dels “sepulcres de fossa”, que constituí l’última fase del Neolític als Països Catalans. Al final del III mil·lenni, l’Europa occidental entrà ja en l’edat dels metalls, cosa que, al Pròxim Orient, s’havia esdevingut el mil·lenni anterior.

Col·laboració: 

Llegir més...