i noblesa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

noblesa

substantiu femeníf
Història    Sociologia
sociologia sociol i història hist
A l’Antic Règim, estrat social, el més alt de la societat, els membres del qual gaudien de certs privilegis.

Aquests privilegis podien ser per dret hereditari (noblesa de sang o de natura), per concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per l’exercici de determinats càrrecs públics (noblesa civil o de càrrec). Als Països Catalans era formada pels barons o magnats amb exclusió dels simples cavallers i donzells, generosos, homes de paratge, infançons i altres gentilhomes (noble); de fet, però, sovint hom distingia, com en altres països, l'alta noblesa (els nobles pròpiament dits) de la baixa noblesa, perquè els membres de l’una i de l’altra estaven units pel fet de posseir els privilegis militars i d’ésser representats conjuntament a les corts en el braç militar, llevat de curts períodes, en què ho foren per separat (només al regne d’Aragó constituïren permanentment dos braços). Els magnats o barons formaven, a la baixa edat mitjana, una minoria demogràficament insignificant: uns vint-i-cinc llinatges al Principat, tres o quatre al Rosselló, cap a Mallorca, una vintena a Aragó i uns deu al regne de València. D’origen generalment militar, tenia un marcat caràcter senyorial, quasi feudal, estretament vinculat a la terra, sense la possessió de la qual no era possible la condició de noble. En general, durant l’època d’expansió territorial, des del s XIII al XVI, estigueren fidelment al servei de la monarquia i ocuparen els alts càrrecs en les empreses militars, les quals ajudaren també econòmicament. Llur pes polític era molt important i el feren prevaler àdhuc contra el rei en les guerres de la Unió contra Pere el Cerimoniós. A partir del s XV llur nombre augmentà considerablement per privilegi reial; Felip III creà, entre el 1599 i el 1605, trenta-sis títols, i atorgà, a més, nombrosos privilegis de noble. Llur importància política minvà, i gairebé tots els principals i més antics llinatges enllaçaren amb l’alta noblesa castellana i deixaren de residir en llurs feus catalans. Llur marginació dels centres decisoris de la política general fou compensada, tanmateix, al s XVII, en aconseguir d’entrar a formar part dels consells municipals en ésser insaculats juntament amb els cavallers (el 1652 a València). Gaudien, això sí, de certs privilegis: no eren subjectes a cap altra jurisdicció sinó la del rei, no eren obligats a seguir l’exèrcit reial fora del territori de llur domicili, llurs béns no podien ésser alienats per deutes, no podien ésser empresonats en presons comunes ni sotmesos a turment i, en cas de pena capital o mutilació de membres, la causa havia d’ésser remesa al rei; podien fer guerra a un altre noble o cavaller mitjançant desafiament (aquest privilegi fou derogat al s XVI, però la derogació no fou respectada); eren, a més, exempts d’imposts reials i municipals si no constava explícitament. En general, la noblesa no actuà amb una coherència de classe en cap de les grans convulsions que afectaren el país: guerra dels Remences, guerra contra Joan II —que posà fi a la potència econòmica de les grans cases catalanes—, guerra dels Segadors, guerra del Francès, durant les quals prevalgueren els interessos particulars als col·lectius. Hi hagué exemple de cohesió, tanmateix, durant les Germanies al Regne de València. Al s XV la noblesa del Principat i d’Aragó, que vivia quasi exclusivament de les rendes agrícoles, intentà de superar la crisi econòmica mitjançant inversions mercantils, amb no gaire fortuna, o buscant una compensació en llurs possessions sicilianes i sardes. L’expulsió dels moriscs afectà greument la noblesa valenciana. Felip V, el 1718, establí, arran dels decrets de Nova Planta i en permetre la participació dels membres de l’estat noble als nous ajuntaments, els graus de noblesa del Principat en títols (duc, marquès, comte, vescomte; des del 1807 hi foren incorporats els barons), primogènits dels títols, nobles, cavallers, ciutadans honrats i gaudins i disposà que no fos concedit un determinat grau nobiliari a cap persona que no posseís el grau immediat inferior. Des de la fi de l’Antic Règim i amb la confusió d’estats (vers el 1836) només la noblesa titulada, formada pels grans d’Espanya i els títols del regne, gaudí de reconeixement oficial. La noblesa no titulada deixà de tenir-lo, i el darrer sobirà a concedir privilegis de noble, cavaller o ciutadà honrat fou Isabel II. Els nobles no titulats, però, continuaren entrant —mitjançant proves de noblesa— als ordes militars i a les corporacions nobiliàries.

Col·laboració: 
EDG / AFE
Llegir més...