La notació musical és una modalitat molt complexa de l’escriptura, i un gran nombre de les notacions són basades en signes gramaticals, com les lletres, els accents i els signes de puntuació, als quals hom ha atribuït una funció musical. Són moltes les civilitzacions orientals que han conegut una notació musical, com les de la Xina, l’Índia, etc. A l’Occident, la primera notació és la de la Grècia antiga, que mitjançant quinze lletres servia indistintament per a la música vocal i instrumental. Aquesta notació fou adoptada pels romans, que a partir del s V substituïren l’alfabet grec pel llatí. Aquesta innovació es practica en la forma establerta per Guido d’Arezzo (escala 4 2) als països anglòfons i germanòfons i en les seves àrees d’influència. Cap al s IX aparegué la notació neumàtica, a base dels neumes o signes. Aquest sistema era molt imprecís, puix que no es podien fixar ni l’altura absoluta dels sons ni la durada. Progressivament, els neumes es fixaren al voltant d’una línia, a la qual hom n'afegí d’altres de paralleles. Cap al s X aparegueren les claus, que precisaven el valor de l’entonació de cadascuna de les línies, les quals assoliren finalment el nombre de cinc (pentagrama). Els neumes evolucionaren i els punts esdevingueren quadrats. La notació quadrada era molt pobra en signes rítmics, i aviat aparegué la notació proporcional o mesurada, basada en els modes rítmics. Cap a la fi del s XVI aparegué la barra de compàs i continuà l’evolució de la notació musical, que ha durat fins avui, en què hom ha proposat d’altres sistemes.
f
Música
Notació musical moderna: A, claus; B, alteracions; C, valors de les notes i de les pauses; D, divisions proporcionals d’una nota; E, allargaments i lligadures
© Fototeca.cat