Aparegué, segons la majoria de tractadistes, a la Xina, si bé per a alguns la seva aparició se situa a l’Índia o al Tibet. A la Xina és documentat al segle XI. Primerament les figures eren de paper i després de pell de cabra, de bou i, sobretot, d’ase: un bastonet les travessava a fi de poder-les fer moure mitjançant uns fils. S'estengué ràpidament (segle XII) per tot l’Orient llunyà i mitjà, i variava segons els llocs la pell amb la qual eren fetes les figures. Al segles XVII és documentat a Itàlia, d’on passà a França al segle XVIII, on tingué una gran anomenada el Théâtre de Séraphin al Palais-Royal de París, teatre que durà fins el 1870. A la fi del segle XIX, amb els progressos de la luminotècnia i de la projecció, tingueren força difusió aquest tipus d’espectacles; hom obrí diferents locals, com el Chat Noir a París, on col·laboraren artistes com M. Utrillo i Caran d’Ache.
Diferents siluetes per a realitzar ombres xineses
Les ombres xineses arribaren a Barcelona al començament del segle XIX i constituïren una nova possibilitat de distracció a les reunions familiars on havien reeixit les sessions de sala i alcova. Foren introduïdes per l’italià Giacomo Chiarini (1800). Pels títols que han romàs (Caiguda d’un home des de dalt d’un arbre mentre tallava una branca, Baralla de dos homes en una taverna), sembla que els primers números foren molt simples, però de mica en mica s’anaren complicant (Els animals de les quatre parts del món, La caça del lleó, Tempestat en alta mar, El diluvi universal). Més endavant hom utilitzà el sainet amb text i argument. Ramon Pasqual titulà Llibreta de sainets per a ombres (1837) el recull manuscrit dels sainets que eren representats a casa seva. Uns altres sainetistes, com Andreu Amat, anteposaren el qualificatiu d’ombrista en signar les seves obres. A Barcelona, a imitació del Chat Noir de París, es feren espectacles d’ombres xineses als Quatre Gats. Posteriorment aquest gènere deixà de conrear-se, i només esporàdicament és utilitzat en algun tipus d’espectacle.