El terme, sempre partint del món grecoromà com a centre, rep diverses especificacions que en delimiten la significació. Així, ‘orient’ serveix per a designar una de les dues parts en què, a la mort de Teodosi, fou dividit l’imperi Romà. Hom l’anomena imperi Romà d’Orient, o simplement imperi d’Orient, i equival al d’Imperi Bizantí. L’expressió Orient cristià designa les esglésies que restaven incloses dins l’imperi Romà d’Orient, més les implantades en els dominis de l’imperi persa i les terres més allunyades evangelitzades per aquestes mateixes esglésies (Esglésies Orientals). Les expressions Orient Llunyà i Extrem Orient designen les terres més orientals d’Àsia i l’Oceania. Els termes Pròxim Orient i Orient Mitjà tenen unes delimitacions menys definides i sovint se sobreposen almenys en part. En el camp historicolingüístic, amb el nom de Pròxim Orient hom sol referir-se als països de la conca oriental de la Mediterrània (incloent-hi també Líbia i Egipte), i fins a la Mesopotàmia, almenys la part occidental. L'Orient Mitjà comprèn llavors fins als límits orientals de Pèrsia i, pel sud, l’Aràbia, mentre que pel nord és limitat per les mars Negra i Càspia. En el llenguatge periodístic hom acostuma, però, a fer equivaler els dos termes, amb preferència pel terme d'Orient Mitjà. Amb el nom d'Orient Antic hom designa els pobles i les civilitzacions (egípcia, assiriobabilònica, sumèria, accàdia, hittita, persa, etc) anteriors a la civilització grega.
m
Geografia
Història