Les varietats oscoúmbriques revelen notables concordances amb el llatí, les quals no provenen —sembla— de cap suposat parentiu originari entre ambdós grups lingüístics, sinó que són fruit dels contactes i dels intercanvis lingüístics que s’efectuaren entre ells. Lentament, però, durant els segles de l’edat republicana, els dialectes oscoúmbrics foren superats pel llatí, bé que deixaren trets específics en aquesta llengua i en els dialectes neollatins de la Itàlia central i meridional. En el conjunt de les llengües indoeuropees, el grup oscoúmbric es caracteritza pels trets següents: fonèticament, tendeix a restringir la pronunciació de ē i de ō tòniques; dóna tractament labial a les labiovelars (osc pis, umbre pisi, volsc pis, llatí quis, d’una forma originària *quis), etc; morfològicament, hom registra el futur en s (umbre fere-s-t), la desinència secundària -ns (osc deicans/llatí dicant), etc. En el lèxic oscoúmbric apareixen alguns mots que no tenen concordança amb el llatí, sinó amb el grec, el germànic i les llengües baltoeslaves. Pel que fa a l’escriptura, l’alfabet oscoúmbric deriva de l’alfabet etrusc (alfabet).
m
Lingüística i sociolingüística