És considerada una mena de lingua franca amb elements dialectals de procedència diversa. Més a prop del llenguatge vèdic que no pas del sànscrit clàssic, fonèticament i gramaticalment és més arcaic que els diversos pràcrits (pràcrit) que apareixen en les inscripcions d’Aśoka i és més afí als pràcrits occidentals que no als orientals, dels quals conserva únicament alguns trets, els anomenats magadhismes, afinitat que pot ésser deguda a la influència de l’escola budista occidental després del cisma originat pels seguidors de l’escola Mahāsaṅghika, precursors del mahāyāna. Fins el s XVIII, al costat de les llengües autòctones fou també llengua literària a Siam (actual Tailàndia), Birmània (actual Myanmar) i a Sri Lanka, on és encara utilitzada.
m
Lingüística i sociolingüística