Constitueixen les tradicions més antigues del cristianisme, tema fonamental de la primera predicació. Entre les nombroses narracions que se'n feren (i que integren tot un grup entre els evangelis apòcrifs), quatre n'han estat acceptades com a canòniques en els Evangelis. La constatació que hi era acomplerta la voluntat del Pare, anunciada en les Escriptures, era el fil que guiava els narradors en la selecció i ordenació d’episodis, com el del tros de pa donat per Jesús al traïdor, el de la dispersió dels deixebles, els de la flagel·lació i dels escarns dels soldats, els del repartiment dels vestits a la sort, el de les burles dels sacerdots, el de la set o del crit de Jesús a la creu, el de la sepultura, etc. Aquesta intenció apareix en les prediccions reiterades de la passió, en la pregària de l’hort, on Jesús accepta la voluntat del Pare, en les expressions “Cal que”, “serà rebutjat”, “serà lliurat”, “patir”, etc. , i en els manlleus lingüístics de les profecies d’Isaïes (poema del Servent de Jahvè), de Daniel (sobre el Fill de l’home) i dels salms.
En la seva forma primera, devia començar amb la detenció de Jesús. Després s’hi anirien afegint diversos episodis, les prediccions i l’entrada a Jerusalem el diumenge de rams. L’enriquiment progressiu de la narració ha estat reflectit en les formes o els esquemes (de Marc i Mateu, de Lluc i de Joan) discernibles en els quatre relats evangèlics.