personalisme

m

Filosofia

Actitud o tendència filosòfica que concedeix la primacia, en el conjunt de la realitat, a la persona o dimensió personal, la qual és vista com transcendint l’àmbit fisicobiològic en virtut d’una autonomia i llibertat radicals.

Oposat tant al materialisme com a l’absolutisme idealista, el personalisme pot revestir les formes més diverses: panteista (W.Stern) i panpsiquista (W.T.Stace, J.Ward), teleològica (G.H.Howison) i teista (B.P.Bowne, A.C.Knudson), ateista (J.McTaggart) i relativista (Ch.Renouvier), etc. El personalisme tingué una particular ascendència a l’Amèrica del Nord, des del començament del s. XX (Bowne, E.S.Brightman, J.W.Buckham, M.W.Calkins, R.T.Flewelling, Howison, Knudson, W.H.Werkmeister), i a França, a partir dels anys trenta (personalisme 2 2 ). Pensadors personalistes han estat també els italians C.Ottaviano i F.Sciacca i l’anglès J.B.Coates, entre altres.