Aquest concepte, que fou elaborat per Marx en la seva anàlisi del mode de producció capitalista, pot ésser formulat de la manera següent: en el mode de producció capitalista l’intercanvi de mercaderies és efectuat d’acord amb la quantitat de treball socialment necessari incorporat en elles, és a dir, pel seu valor de canvi. Per endegar la producció d’una mercaderia, el capitalista adquireix els elements necessaris (maquinària, primeres matèries, energia i força de treball) pel seu valor de canvi (ci v) i la ven al valor V, superior al dels elements utilitzats per a produir-la. Aquesta diferència és la plusvàlua (m). L’explicació d’aquest fet és que la mercaderia força de treball (capacitat de treballar de l’obrer) té un valor d’ús especial; produeix més valor que el que costa. El valor de la força de treball no és més que el treball socialment necessari perquè l’obrer visqui i es reprodueixi. Si, per exemple, aquest valor és de 6 hores i el capitalista fa treballar l’obrer 12 hores, el capitalista s’apropia gratuïtament 6 hores, que constitueixen la plusvàlua. Això pot ésser formulat així: c + v + p = V, on c és el capital constant (valor de la maquinària, primeres matèries, etc), v el capital variable (valor de la força de treball), p la plusvàlua i V el valor de la mercaderia. Cal notar que el capitalista no compra treball, sinó força de treball, distinció imprescindible per a formular l’aparició de la plusvàlua i, per tant, per a explicar el fenomen del guany del capitalista a partir del procés de producció. Així, doncs, la plusvàlua és la forma capitalista de l'excedent econòmic i que constitueix l’expressió de la relació social capitalista fonamental: l’explotació d’una classe social (el proletariat) per una altra (la capitalista), atès que aquesta és la propietària exclusiva dels mitjans de producció. La relació social d’explotació pot expressar-se de forma quantitativa mitjançant el que Marx anomena taxa d’explotació, que és la relació entre la plusvàlua i el valor de la força de treball: p/v, en l’exemple 6 hores/6 hores serà d’un 100%. Des del punt de vista del capitalista no es tracta només de produir plusvàlua, sinó de transformar la plusvàlua, materialitzada en una mercaderia, en diner, per obtenir una plusvàlua més gran. Marx expressa aquest procés amb la fórmula DMD’ (a partir d’un capital-diner inicial D el capitalista obté una mercaderia M que intentarà de vendre per obtenir un capital-diner més gran [D’ = D + m]). Per augmentar la plusvàlua, el capitalista pot intentar d’allargar la jornada de treball (plusvàlua absoluta) o, atesa la jornada de treball, disminuir el valor de la força de treball o augmentar la intensitat del treball (plusvàlua relativa). La realització de la plusvàlua significa la necessitat per al capitalista d’augmentar constantment el mercat dels seus productes, la qual cosa, per a alguns autors marxistes (com Rosa Luxemburg) estava en l’arrel del fenomen de l’imperialisme. Encara que la plusvàlua aparegui com una relació quantitativa, la seva importància com a concepte li ve del fet d’expressar la relació social fonamental del mode de producció capitalista.
f
Economia