possessió

f

Dret civil

Acció de posseir o de possessionar-se materialment d’una cosa, que inclou el poder efectiu sobre d’ella, protegit per l’ordenament jurídic, independentment de la seva legitimitat, i la cosa posseïda amb causa justa i de bona fe —presumible sempre mentre ningú no demostri el contrari—, i amb intenció de disposar-ne.

En tant que relació jurídica, la llei la protegeix com una propietat, el dret és equiparable al domini, protegit per la llei hipotecària, bé que subordinat al dret preferent que pugui tenir-hi un altre. Hom la considera justa, quan no és violenta, clandestina o a precari, i de bona fe quan el posseïdor creu que no comet cap injustícia adquirint-la o mantenint-la en el seu poder. Hom parla d'ocupació quan la cosa no era posseïda per ningú; en cas contrari, es tracta de tradició. La manca de consentiment de l’antic posseïdor fa que la possessió sigui considerada de mala fe. L’adquisició, pot fer-la el mateix interessat o, en cas d’infants o alienats mentals, el seu tutor, o un mandatari que en prengui possessió material. La protecció legal d’una possessió s’obté mitjançant la seva inscripció per l'expedient possessori, determinat en la llei hipotecària.