i pou del glaç | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

pou del glaç

pou de la neu, poua
substantiu masculím
pou de la neu, poua
Pou de glaç de la Franquesa (Moià)
© Joan Carrera Vilardell
Cavitat, eventualment excavada, on hom emmagatzemava la neu o el gel natural extret de les glaceres.

A Catalunya, la majoria de poues de glaç es troben situades a la vora dels corrents d’aigua de les rieres i en indrets obacs al fons de les valls, ja que el glaç que s’empouava era el que s’obtenia de la congelació de l’aigua estancada a les basses construïdes al mateix costat de les poues.

Les poues generalment tenen forma cilíndrica i estan fetes amb parets de pedra seca i cobertes amb una cúpula semiesfèrica del mateix material; solen tenir una o més obertures petites i una porta per on entraven els que hi treballaven i per on es posaven i es treien els blocs de glaç. La profunditat d’aquestes poues oscil·la entre els 9 i els 11 m, i entre els 6 i els 9 m de diàmetre interior.

No hi ha una data exacta sobre els inicis de l’extracció de neu amb interessos comercials, però sembla que tingué lloc durant el segle XVI. El seu màxim desenvolupament, tanmateix, es produí als segles XVII i XVIII.

La conservació del glaç i la neu destinats al consum humà fou una de les activitats més tradicionals i alhora singulars que es portaren a terme al Moianès i al Montseny, on encara es conserven un bon nombre de poues. Aquesta activitat proporcionava uns ingressos suplementaris a la gent de la zona justament en èpoques de l’any en què hi havia poca feina al camp. A més, era una feina que requeria nombrosa mà d’obra tant per netejar les basses i els pous abans de les primeres glaçades, com per omplir les poues de glaç o el seu transport i venda a l’estiu.

Els pous de glaç, com el que es reprodueix de Castellterçol, servien per a conservar la neu de l’hivern

Es començava a treballar al mig de l’hivern amb les primeres glaçades. Els blocs de glaç que s’obtenien es baixaven amb corrioles fins al fons dels pous, on es col·locaven curosament omplint el buits que quedaven amb una capa intermèdia de boll o de palla, fins a omplir la poua. Un cop plenes, les poues es tapaven amb branques d’arbres, fullaraca i pedres per aïllar-les de l’exterior i conservar-ne el fred. Les poues s’obrien a l’estiu, als primers dies de juliol, per extreure el gel. El transport es feia sempre de nit aprofitant les hores de fresca i es portava a terme mitjançant llargues caravanes de carros i de mules i matxos que portaven les sàrries ben carregades. Els blocs, al seu torn, anaven ben embolcallats amb sacs i mantes. Aquest transport fins als punts de venda havia de fer-se ràpidament per minimitzar-ne el desglaç, ja que normalment les pèrdues del volum de neu eren d’un 20 a un 25% del total transportat.

El glaç es feia servir per a la conservació d’aliments (el peix a les llotges), com a refrescant de begudes, per fabricar gelats, etc., però també tenia aplicacions en el món de la salut (combatre la febre, anestèsic, per a les cremades i servia per aturar hemorràgies).

El negoci de la neu i del glaç natural va desaparèixer totalment en els primers anys del segle XX —consta que a la comarca del Moianès alguna de les poues de glaç va estar activa fins a la meitat dels anys vint—, a causa dels avenços tecnològics, perquè tot i que el coneixement tècnic per a fabricar gel artificial ja era conegut des del segle XVII, no es va aplicar de forma industrial fins el 1874.

Col·laboració: 
JCVi
Llegir més...