Inclou dos grans subsectors: el de la química inorgànica o mineral i el de la química orgànica. Els productes principals que integren el primer són: àcids, bases, anhídrids i òxids inorgànics, gasos nobles, sals inorgàniques (de clor, fluor, brom, iode, sofre, nitrogen, fòsfor i silici, entre altres), aigua oxigenada i halurs no metàl·lics. El subsector de la química orgànica engloba principalment tota la química del carboni i els seus derivats, una part molt important dels quals actualment són els hidrocarburs. Cal afegir-hi, a més, uns altres sectors importants a la indústria química, com és ara els productes farmacèutics, productes de perfumeria i cosmètica, pintures, sabons i detergents, resines sintètiques, materials plàstics i cautxú sintètic, colorants i pigments, i adobs i fertilitzants.
D’altres subsectors i branques igualment importants són els productes de poliment, adhesius de resina sintètica, explosius i focs artificials, pesticides i derivats, tintes i tintures, i substàncies químiques preparades per a fotografia i pel·lícules, papers i teles sensibles.
Des del punt de vista econòmic, la indústria química ha estat un puntal del desenvolupament econòmic mundial. L’ampli ventall de subsectors que aplega i la incidència productiva que han conquerit fan pensar en el manteniment de la posició de privilegi assolida per aquest sector. Fins l’any 1974 fou una de les branques industrials amb un creixement més elevat. Aquest ritme de creixement féu que la indústria química fos el sector més dinàmic dins l’evolució de les indústries dels països desenvolupats i que assolís uns volums de producció molt elevats: 64 200 milions de dòlars en els països europeus de l’OCDE, 51 945 als EUA i 19 515 al Japó. Aquestes característiques implicaren un fort esforç inversor i la concentració de la producció en grans empreses multinacionals, les quals controlen pràcticament la situació mundial del mercat químic, com per exemple Du Pont de Nemours, Union Carbide i Dow Chemical als EUA, Hoechst, Basf, Bayer, ICI, Rhône-Poulenc i Azko a Europa. Òbviament, no totes les branques de la indústria química tenien el mateix ritme de creixement; les més dinàmiques eren les que pertanyien a les indústries de química orgànica de base i les matèries plàstiques, juntament amb d’altres de molt específiques, com és ara els productes farmacèutics i els articles de perfumeria i cosmètica.
Segons les taules input-output de l’economia espanyola, el sector químic a l’Estat espanyol participà en el 12% del total del valor afegit brut i en el 14% del valor afegit net, i eren per llur volum les branques més importants les de fabricació de productes químics de base inorgànics i orgànics, de primeres matèries plàstiques, de fibres artificials i sintètiques i de colorants i pigments. Per llur ritme de creixement, han estat de més increment en el període 1962-74 les de química orgànica de base, indústria farmacèutica, lleixius i plaguicides, productes de perfumeria i cosmètica i manufactures plàstiques.
Malgrat aquestes previsions, la química tampoc no pogué salvar la recessió mundial, iniciada el 1974, i ha patit els problemes de retraïment de demanda i crisi empresarial que afectaren la majoria de sectors de l’espectre econòmic. La recessió de la demanda fou imposada especialment per les crisis particulars dels sectors proveïdors i consumistes que afectaren de manera diferent cadascun dels subsectors químics. Així, la problemàtica del tèxtil incidí directament damunt les fibres sintètiques i els tints, mentre que l’encariment dels preus del petroli gravà la primera matèria de la química orgànica.
En general, l’augment de costs energètics situà el sector químic —dels més energívors— al bell mig de la crisi. Això no obstant, les companyies s’han refet i fins i tot inverteixen en camps com el de l’enginyeria genètica, de la qual hom pensa que pot arribar a beneficiar la indústria farmacèutica i els sectors agrícola i alimentari. A l’Estat espanyol, la indústria química suportà la mateixa frenada que arreu del món, en part pal·liada per les importants inversions realitzades per les multinacionals. La presència de capital estranger en aquest sector ultrapassà de llarg el 30% a causa d’haver estat de sempre un dels preferits pels diners forans. En termes generals, l’any 1983 la indústria química mundial començà a remuntar la crisi que arrossegava des de mitjan anys setanta (el 1979 sobretot). Hom constata millores en la producció i el creixement dels beneficis empresarials. Seguint la tònica de la indústria química mundial, aquest mateix any la indústria química espanyola també millorà, amb una producció de 2,4 bilions de pessetes. Començà, així, una recuperació de la majoria de les indústries químiques.
La indústria química als Països Catalans
Hom pot dir que als Països Catalans aquestes indústries daten de la segona meitat del segle XIX i el començ del XX. L’aranzel proteccionista del 1892 permeté que prenguessin volada les noves indústries de colorants, àcids i sals, adobs, fibres artificials, elements químics. Així sorgiren o es convertiren en empreses potents l’Electroquímica de Flix, Barrau, Cros, Seda Viscosa, Carburs Metàl·lics. Durant la Primera Guerra Mundial en sorgiren moltes més, que la crisi posterior esclarissà. El 1936 la indústria química catalana, pionera en moltes especialitats a la península Ibèrica, n'obtenia la meitat de la producció. El 1971 els Països Catalans ocupaven dins l’Estat espanyol el 40% dels treballadors (108 000 treballadors) en la indústria química, però només n'obtenien el 37% de la producció. Hom sol distingir entre indústries químiques de base o essencials i indústries d’acabat o de consum final. Entre les primeres cal citar les de química inorgànica, sovint massa pesants o perilloses per al transport, condició que ha induït a rompre la concentració geogràfica a la regió de Barcelona que assortia tot l’Estat espanyol. Avui se centra al Barcelonès, la Ribera d’Ebre, el Tarragonès, l’Horta i el Bages.
La química orgànica de base se situa en el Barcelonès, seguit a distància pel Gironès (àcid tartàric). És poc important la carboquímica i més recent la petroquímica (Barcelona, Castelló de la Plana, Tarragona). En canvi són molt importants els plàstics i les seves manufactures a la regió de Barcelona (Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Maresme), com també a l’Horta, l’Alcoià (en relació amb les joguines, com, en menor escala, al Rosselló) i el Gironès. En fibres artificials i sintètiques destaquen el Baix Llobregat i la Selva (baixa Tordera). En productes del cautxú sobresurt el Barcelonès amb el Bages i el Garraf (pneumàtics) i el Baix Llobregat, així com el Baix Vinalopó (calçat). Els olis i greixos, només al Barcelonès i el Vallès Oriental han esdevingut grans indústries.
L’agroquímica (adobs, plaguicides, etc) és pròpia del Barcelonès, el Bages (adobs potàssics) i l’Horta. La indústria lleugera restant, que inclou en primer lloc la farmacèutica, i a més la perfumeria, els detergents, els colorants, les pintures, etc, es concentra al Barcelonès, seguit del Vallès Occidental i el Baix Maestrat. En conjunt la indústria química continua concentrada a la regió de Barcelona, malgrat que el boom dels productes petrolífers hagi fet créixer la regió de Tarragona, més encara en valor que en ocupació. Un terç de la producció estatal surt de Catalunya, dels seus tres nuclis principals: Tarragona, la comarca de la Selva i l’àrea de Barcelona.