OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

realisme

substantiu masculím
Art
art art
Actitud estilística que mira d’elaborar les formes artístiques amb adequació als aspectes de la realitat.

Sovint, però, el terme és utilitzat aleatòriament, i historiografies amb divers ideari i interessos el detecten en períodes històrics i en condicions socioculturals tan allunyades com l’art grec del s. V aC, els retrats romans d’època imperial, el naturalisme gòtic, el Quattrocento florentí i el flamenc, Caravaggio, la pintura castellana i andalusa, francesa i holandesa del s. XVII, els pintors napoleònics, etc. En sentit estricte el realisme és el corrent artístic, especialment pictòric i literari, de mitjan s. XIX, caracteritzat per voler representar les coses tal com són en la realitat sense embellir-les. En aquest fet hi ha una forta influència del cientisme positivista del s. XIX, així com de la fotografia, inventada en aquell moment, i de les noves ideologies socials que s’estengueren arreu d’Europa, per a les quals l’acte més simple de la vida humana o la vida de l’obrer té el valor de tema per a l’art, en lloc de la història o de la mitologia. El moviment realista, nascut a França, s’estengué arreu i tingué com a conseqüència l’impressionisme. Els principals representants del realisme foren G.Courbet, H.Daumier, J.F.Millet, Ch.de Groux, A.von Menzel, els artistes de l’escola de l’Haia, I.S.Repin i, en escultura, C.Meunier. El realisme vuitcentista català, especialment clar en la pintura, té un representant molt primerenc en Ramon Martí i Alsina, que conegué a París l’eclosió de Courbet i n'importà l’estil. El realisme, lligat en un principi a una actitud política progressista —Josep Lluís Pellicer—, s’imposà en l’ambient artístic català al tercer quart del segle a partir de l’obra de diversos deixebles de Martí i Alsina: Francesc Torrescassana, Joaquim Vayreda —i tota l’escola d’Olot de l’època—, etc, i a partir d’altres pintors que coincideixen amb el nou corrent hegemònic com Simó Gómez o Pere Borrel. A València, el realisme es patentitza en diversos aspectes de l’obra d’Antoni Gisbert o d’Ignasi Pinazo, quan no cediren a la tradició romàntica o historicista. L’èxit del realisme el convertí, uns anys més tard, en un estil oficial assimilat plenament, quan un realista, Antoni Caba, arribava, el 1887, a la direcció de l’escola de Llotja, a Barcelona, o fins i tot quan a les Exposiciones Nacionales de Madrid, vers el 1890, s’imposaren els temes realistes —com les obres primerenques de Joaquim Sorolla o d’Albert Pla i Rubió— damunt les historicistes d’arrel romàntica que fins aleshores hi havien predominat. En aquest període, però, el realisme, davant les noves influències impressionistes, que eren la seva veritable renovació, havia derivat per un altre costat cap a un anecdotisme típic de la pintura dita de gènere, i que es generalitzà públicament en gran part mitjançant la gran proliferació de monuments escultòrics realitzats seguint aquesta tendència. La poètica del realisme deixà pòsit en l’impressionisme, però fou represa sobretot per l’estètica marxista, amb l’anomenat realisme socialista. Bé que més aviat en crisi i polèmica amb l’accentuació marxista dels continguts, altres moviments artístics del s. XX també han tingut en la poètica realista un punt de referència constant, com el Neue Sachlichkeit (‘Nova objectivitat’) alemany d’O.Dix i G.Grosz, el neorealisme italià de la postguerra, el surrealisme de M.Ernst, el realisme màgic o, més recentment, el pop-art nord-americà, l’hiperrealisme i fins el Nouveau Réalisme presentat el 1960 per Yves Klein, Christo, etc. En la historiografia i la crítica d’art actuals el concepte de realisme és utilitzat amb una gran amplitud de sentits; comprèn tota la gamma de les interpretacions del fenomen del viure natural i històric, amb la condició que siguin formulades des de l’autenticitat de les emocions artístiques i des de la participació de l’artista en els traumes de la seva societat.

Col·laboració: 
JGaR / RMMR / FFV

Llegir més...