Aquest terme fou emprat a la fi del s. XIX pels marxistes ortodoxos per a designar les teories d’Eduard Bernstein, que plantejaven un procés de construcció del socialisme basat en el reformisme polític i contrari a les tesis revolucionàries del marxisme. Tingué, doncs, inicialment un sentit pejoratiu. El revisionisme negà la “teoria de l’esfondrament” (Zusammenbruchstheorie) basant-se en la capacitat d’adaptació del capitalisme per a superar i evitar les crisis. En conseqüència, tragué importància a la lluita de classes i plantejà una conquesta gradual del poder polític mitjançant mètodes democràtics i una millora de la condició obrera gràcies a l’acció sindical dels treballadors. L’actuació parlamentària dels socialistes havia d’aconseguir la promulgació d’una legislació social com més va més avançada i la creació d’uns serveis socials com més va més amplis. Aquest procés havia de portar, segons aquesta teoria, a una superació pacífica de les contradiccions capitalistes i a una transformació gradual del capitalisme en el socialisme, sense traumes ni ruptures. En el terreny filosòfic, el revisionisme suposà l’abandó del materialisme dialèctic i el retorn a l’idealisme kantià. Malgrat l’oposició a les seves tesis, encapçalada per K. Kautsky i Rosa Luxemburg, el revisionisme arrelà fortament en la pràctica de la socialdemocràcia alemanya i en la d’altres partits socialistes europeus (socialdemocràcia).
m
Política