L’hebraic fou la llengua del famós Pentateuc samarità, obra dels s. XI-XIV, però que ells consideren del temps de la conquesta de Canaan (s. XIII aC) i que serveix de llengua litúrgica. Tingué una revifalla literària al s. XIV (Ya'acob ben Ismael, Pinḥas ben Yosef, Ele'azar i Abiša) i una altra al s. XIX. En arameu samarità foren escrits el Targum samarità (targum) del s. IV i la majoria de composicions exegètiques i litúrgiques, com el Memar Malḳhah i el Defter, llibre principal de la litúrgia samaritana, moltes de les oracions del qual són obra d’'Amram Dara (s. IV). També hi foren escrites algunes obres històriques. Durant el període hel·lenicoromà (s. IV aC-IV dC) fou emprat el grec, bé que n'han pervingut només uns pocs fragments literaris d’Alexandre Polihistor. Una probable traducció grega del Pentateuc Samarità (Samareitikon) figurava en les Hexapla d’Orígenes. Finalment, d’ençà del domini musulmà, la majoria d’obres samaritanes de caràcter històric, jurídic, exegètic i gramatical foren escrites en àrab. Es destaca l’obra d’Abū-l-Fatḥ ibn Abū-l-Ḥasan (s. XIV), que compilà els Annals del gran sacerdot Pinḥas ben Yosef. S'inspira en l’obra de Ya'acob ben Ismael et-Tolide i en l’anomenat Llibre de Josuè. Literàriament i filosòficament, les millors obres són Sair al-Qalb (‘Camí del cor’), d’Ibrahim al-Kabāsī (1532), i el Naixement de Moisès, d’Isma'īl al-Rumyḥ (1537). També hi ha les versions àrabs del Pentateuc de Sa'adiya Gaon (mort el 942), en caràcters samaritans, i, sobretot, la d’Abū Sa'īd (s. XIII), autor també d’un breu tractat en àrab sobre la pronunciació samaritana de l’hebraic.
f
Literatura