Bé que en Plató i Aristòtil —i sobretot en aquest— hom pot trobar una accentuació del caràcter teòric de la saviesa, mentre que en les filosofies hel·lenístiques, i més particularment en l’estoïcisme, n'és subratllat l’aspecte pràctic, tanmateix aquestes respectives accentuacions mai no signifiquen l’exclusió de l’altre aspecte. Aquest caràcter teoricopràctic de la saviesa és sovint acompanyat —com és discernible ja en Plató i entre els estoics i és palès explícitament en Filó d’Alexandria, Plotí i el neoplatonisme— d’una connotació religiosa, la qual és fonamental, així mateix, en el corrent sapiencial de la Bíblia (llibres sapiencials), en què la saviesa significa tant el coneixement i l’observança de la llei divina i la corresponent conducta de l’home en el temor de Déu com la mateixa raó i el sentit darrer de la creació del món i de l’home per Déu. Una significació equivalent, dins les diferències que pugui també haver-hi, té la saviesa en l’àmbit de les més diverses i principals religions històriques de la humanitat, i és en virtut d’aquesta significació que els termes de saviesa i de savi connoten sovint un sentit reverencial —el d’un coneixement d’experiència i d’amor, més que no pas simplement intel·lectual— que es distingeix del que els mateixos termes puguin tenir en llur aplicació —i àdhuc s’hi contraposa—, respectivament, un coneixement tècnic i simplement relatiu a àmbits concrets de la realitat i a la persona que s’hi especialitza.
f
Religió
Filosofia