i saxó | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

saxó | saxona

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
història hist
Individu d’un poble germànic procedent de Jutlàndia.

A la fi del s III, s’estengué al sud del riu Elba, absorbí els pobles veïns i amb les seves contínues pirateries al nord de la Gàl·lia obligà els romans a la creació del dux litus saxonicum (‘duc del litoral saxó’), que administrà la província romana de la Bèlgica II i tenia a les seves ordres la flotilla del Somme. Amb ells, l’usurpador Marc Aureli Carausi ocupà la Britània romana (287). També cridats pels bretons, lluitaren plegats amb els angles contra els escocesos i restaren al país (450), bé que fins al s IX no l’acabaren de sotmetre (anglosaxó). Aparegueren també als Camps Catalàunics, contra Àtila (451), i a Germània avançaren fins al Sieg i ocuparen el lloc dels longobards a les vores del Saale. Al s VIII els saxons continentals estaven constituïts en quatre nacions: els angarians (a les vores del Weser), els westfalians o saxons de l’W (a l’Ems i el Lippe), els ostfalians o saxons de l’E (a l’E del Weser), i els nordalbingis (a Holstein). S'agrupaven en comunitats lliures, però estaven federats per cantons o gaue. Celebraven una assemblea anual a Marklo, a les vores del Weser, per elegir un duc o cap de guerra comú. Eren —a més de mariners— agricultors i ramaders i es dividien en quatre classes socials: els nobles (edelinge), els homes lliures (frilinge), els mig lliures (letes o lazzi), que no tenien terres i pagaven tributs als nobles, i els esclaus. Els saxons, que practicaven l’antiga religió germànica, eren considerats perillosos pels francs, contra els quals lluitaven per qüestions de límits, però els ajudaren contra els turingis i obtingueren la meitat nord de Turíngia. El 772 el capitost westfalià Widukind uní tots els saxons i es revoltà contra els francs. Carlemany reuní la dieta a Worms (772) i prengué o destruí algunes ciutats saxones; els saxons destruïren Fritzlar (774), i després d’una expedició de càstig el rei franc els declarà vassalls seus a la dieta de Paderborn (777). El duc Widukind, fugit a Dinamarca, organitzà un gran atac mentre Carlemany era a Saragossa (778). A conseqüència d’aquesta guerra els saxons, amb llur duc, es veieren obligats a batejar-se i practicar el cristianisme (785), sota pena de mort si així no ho feien. Però encara els saxons es tornaren a insurgir, i aleshores Carlemany féu quatre campanyes més en contra d’ells (794-797), organitzà la incorporació de Saxònia i promulgà la Capitulatio de partibus Saxoniae (vers el 790), el Capitulare saxonicum, a la dieta d’Aquisgrà (797), i la Lex saxonum (802). El territori es dividí en nou bisbats (Bremen, Verden, Osnabrück, Minden, Paderborn, Halberstadt, Münster, Hildesheim i Hamburg) i el sobirà franc confiscà les terres en benefici de nobles saxons o d’establiments eclesiàstics, i deportà milers de saxons, que foren substituïts per francs. El 804 Nord-albíngia, que havia romàs independent, fou despoblada pels francs i lliurada als eclaus. De fet, des del començament del s IX la pau i l’ordre regnaren per sempre més entre els saxons, que ajudaren Lluís I contra els seus fills i pel tractat de Verdun restaren dins el regne franc oriental (Germània). Vers el 850 el rei Lluís II de Germània reconegué el seu comte Liudolf com a duc dels saxons de l’est, i així es constituí el ducat de Saxònia.

Col·laboració: 
PJB / MCo / AFE

Llegir més...