Fou ja conegut pels imperis antics des del quart mil·lenni, i el seu ús es generalitzà a l’imperi Romà, on la matriu era l’anell personal, amb iconografia mitològica. Els papes utilitzaren la butlla de plom des del s VI. A l’edat mitjana, els reis, els senyors laics i eclesiàstics i les corporacions usaren segells de cera, d’or o de plom, pendents del mateix pergamí, d’un cordill o d’una cinta de pell o de seda; i també segells de placa, aplicats sobre cera i paper. La iconografia s’anà ampliant en el curs del temps i adoptà les representacions majestàtica, eqüestre, heràldica, topogràfica o monogramàtica, circumdades, generalment, d’una llegenda. Entre les empremtes catalanes més antigues cal esmentar les anulars del comte de Pallars, Frèdol I de Tolosa (848-852) i del comte de Besalú Bernat Tallaferro (mort el 1020), usada per l’abat Oliba (s XI). Els primers segells coneguts de l’època comtal barcelonina pertanyen a Ramon Berenguer IV, des del 1157. El tipus és rodó, de cera bruna (70 mm), i presenta una imatge eqüestre. Amb Alfons I apareix la doble representació majestàtica —iniciada a França sota Enric I— i eqüestre. Pere I usà un segell majestàtic, de cera groga (110 mm) i una bolla de plom (55 mm), potser d’influència tolosana o pontifícia, tipus que subsistiren a l’època de Jaume I, bé que una mica reduïts. El primer escut armorial —una creu caironada de quatre caps de moro— apareix en les bolles de plom de Pere el Gran. Jaume II usà un segell ambifacial de cera vermella. L’organització més perfeccionada de la cancelleria de Pere el Cerimoniós es reflectí en l’aparició del segell secret —pals de Catalunya timbrats d’un elm, de dimensió reduïda (30 mm)— i del gran flaó (120 mm), ricament ornat. La dinastia dels Trastàmara introduí els emblemes de la guerra i de Castella. L’única bolla d’or coneguda és d’Alfons el Magnànim (1445). Les institucions reials —mestre racional, batlle general, vegueries— solien representar, sota una morfologia diversa, les armes de Catalunya. Hi ha, d’altra banda, una gran abundància de segells eclesiàstics i nobiliaris, d’acord amb l’estil europeu; els segells municipals més antics són els de Lleida (1243), Cervera (1288), Girona i Barcelona (1289).
m
Numismàtica i sigil·lografia