OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

sistema monetari internacional

substantiu masculím
Economia
economia econ
Conjunt d’organismes financers internacionals i de relacions monetàries que hi ha entre els diferents països.

Els membres adscrits a un sistema monetari accepten la moneda patró i les regles de joc establertes. El sistema és tant més apte com més flexibilitat tingui la moneda base per a adaptar-se a les necessitats derivades del volum dels intercanvis dels preus i de la velocitat de circulació del diner. El diner que ha fet de base ha estat d’or, d’argent o de tots dos metalls alhora (monometal·lisme o bimetal·lisme). El patró or perdurà des de la primera meitat del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial. Representava llibertat de compra i venda d’or i una equivalència de cada moneda respecte al metall preciós; però tenia el greu inconvenient que l’única manera de remuntar un dèficit de la balança de pagaments era abaixant els preus interiors, amb la qual cosa els altres objectius de política econòmica hi restaven subordinats. Hi hagué una relativa estabilitat en els canvis; però aquest esquema responia a un sistema centralitzat d’indústria i comerç als voltants d’Anglaterra. Aquest sistema es trencà amb la guerra: fou suprimit el patró or, pujaren els preus, hi hagué una gran manca de liquiditat. La conferència de Gènova de l’any 1922 recomanà ja la desmonetització de l’or. El 1924 hom adoptà el patró lingot-or (amb la qual cosa l’or només servia de reserva), però no salvà cap país d’una forta inestabilitat monetària. Malgrat que França i Anglaterra tornessin a la convertibilitat, res no s’arreglà i l’any 1931 fou abandonada novament. Començaren les devaluacions competitives, les restriccions al comerç i forts controls de canvis. Aquesta situació s’agreujà amb la Segona Guerra Mundial, fins que l’any 1944, en la conferència Bretton Woods, foren creats el Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament. Ambdues institucions intentaren de resoldre els problemes dels pagaments internacionals a llarg termini. A curt termini feien falta dòlars perquè els països poguessin comprar als EUA els materials necessaris per a la reconstrucció. Aquest problema fou resolt momentàniament per l’ajut Marshall, donat als països que formaven l’OECE. La balança de pagaments americana, d’ençà dels anys 1950, no sortí del dèficit crònic; la seva moneda, considerada de reserva, principalment per les fortes inversions fetes a Europa, es tornà molt escassa, el preu de l’or pujà novament, mentre hom mantenia el valor del dòlar d’una manera artificiosa. Es perdé la confiança en el dòlar i es demostrà que, amb unes taxes de creixement del comerç internacional tan elevades, l’or i els dòlars eren del tot insuficients: mancava liquiditat. Intents de resoldre aquest problema tan greu foren els crèdits bancaris internacionals i els intergovernamentals (swap). L’any 1967 ja hi havia dos mercats de l’or: l’oficial i el lliure; a continuació, tots els països deixaren d’observar les normes que havien acceptat a Bretton Woods. L’any 1968, suprimit el pool de l’or, el dòlar perdia la seva convertibilitat plena. L’any 1969 es creà una nova moneda de reserva internacional per pal·liar la manca de liquiditat: els drets especials de gir; però també han estat insuficients. El 1970 el Canadà adoptà el canvi flotant. Per l’agost del 1971, els EUA davant la forta pressió de què era objecte el dòlar, abandonaren la convertibilitat en or, la qual cosa comportà que les altres monedes quedessin en situació de flotació, tant respecte al dòlar com entre elles. Aquest sistema de canvis flotants, que s’ha mantingut fins ara, ha comportat un grau important d’inestabilitat en les monedes, tot i que els governs no han renunciat a intervenir en els canvis. Des del 1979, però, es mantingué constant la fortalesa del dòlar, que assolí el seu nivell més alt a la primavera del 1985, per a iniciar al final d’aquest any un suau descens, impulsat per l’acció conjunta dels governs dels països més desenvolupats que s’accentua de manera preocupant durant la segona meitat de l’any 1987. Per evitar els inconvenients de l’erraticitat dels canvis, un grup de països europeus establí pel març del 1973 un sistema de flotació conjunta de llurs monedes amb relació al dòlar, que fou conegut com “la serpent”, destinat a mantenir les seves cotitzacions dins d’un marge del 2,25% amb relació a les paritats recíproques. La immediata crisi del petroli i el conflicte que provocà entre polítiques monetàries internes i polítiques de tipus de canvi es resolgué a favor de les primeres, la qual cosa féu fracassar “la serpent”. La seva idea, però, ressorgí poc després en la constitució, el 1979, del sistema monetari europeu, dins del marc de la Comunitat Econòmica Europea.

Col·laboració: 
ABX / ArS

Llegir més...