te

m
Alimentació
Economia

Te gelat

© Corel

Producte obtingut per preparació amb fermentació o sense de fulles joves i gemmes o brots de te.

La qualitat del te depèn del lloc de producció, l’època de collita, la part de la planta i el mètode d’elaboració. Segons aquest darrer, pot ésser verd (no fermentat), negre (fermentat) i oolong (semifermentat). El te verd és obtingut per enrotllament i dessecació de les fulles després d’haver-ne inactivat els enzims per escaldament amb vapor d’aigua, amb posterior escalfament fins que adquireix un color verd fosc; eventualment és aromatitzat amb flors (camèlies o magnòlies). L’elaboració del te negre (el més corrent als Països Catalans) comprèn les següents operacions: emmusteïment de les fulles, enrotllament, fermentació, fonamentalment oxidativa, a càrrec dels enzims de les fulles i potser també de microorganismes (una part dels tanins s’insolubilitzen i resulta un te fosc, més aromàtic que el verd i no tan astringent), i assecatge per escalfament, que detura la fermentació i acaba de conferir les característiques sensorials. Finalment, és refredat i envasat. El te oolong sofreix un emmusteïment i una fermentació lleus. Les qualitats més apreciades del te són la pekoe , obtinguda de gemmes i fulles joves i petites, la souchong , la congou , etc. El te és presentat al consumidor en capses metàl·liques (per tal d’evitar la humitat i mantenir-ne l’aroma), amb les fulles més o menys trossejades, en capses amb bossetes de paper per a la preparació immediata de la infusió o en forma de blocs premsats. La seva composició és de 4,7-9,5% d’humitat, 26,4-50,0% d’extracte aquós, 4,9-8,2% de cendres, 8,2-22,1% (el verd) i 8,2-14,1% [el negre) de tanins, 1,5-4,4% de cafeïna, 15,9-36,6% de substàncies nitrogenades, 10-15,7% de cel·lulosa, 6,0-9,9% de pentosans, 2,0-15,0% de ceres i resines i 0,54-0,89% d’olis essencials. Conté també teofil·lina, clorofil·la, carotenoides, polifenols, alcohols, àcids orgànics, èsters i cetones. És notable la seva riquesa en fluor (9,5 mg/100 g). Hom el consumeix en infusió; les substàncies aromàtiques i la cafeïna passen ràpidament a l’aigua, i si es prolonga la calefacció es dissolen els tanins (que donen tast astringent) i els colorants. La composició de la beguda depèn de la concentració (de 0,5 a 5 g la tassa) i la preparació. La millor manera és vessar aigua bullent sobre el te i deixar-la-hi en contacte uns 5 minuts. Si el contacte es prolonga l’excés de tanins fa la infusió menys agradable. És estimulant nerviós i diürètic suau. No és convenient d’abusar-ne. Hom el beu sol, amb llet o amb un tros de llimona. Per tractament amb dissolvents, és obtingut te descafeïnat . També en són preparats extractes solubles per evaporació de la infusió. És falsificat amb qualitats inferiors o ja esgotades o amb succedanis (fulles de cafè o d’altres plantes). La seva anàlisi inclou caràcters sensorials, examen microscòpic, determinació de cafeïna, de cendres, de fibra bruta, d’humitat, de nitrogen, d’extracte aquós i de tanins.

La producció mundial ha experimentat, de fa mig segle, un increment constant. El 1946, ja superades les xifres de preguerra, hom s’apropava al mig milió de tones (461 400 t). Nou anys després ja hi havia hagut un increment del 47,4%; els onze anys següents enregistraren un increment del 73,5%; els vuit següents, del 31%, i els onze que han seguit fins el 1985, del 50,3%. La continuïtat de l’expansió, principalment als primers països productors, originà, al començament dels anys setanta una forta davallada dels preus, fet que explica en part que l’increment es moderés. Precisament amb finalitats de control de producció i preus es formà el Comitè Internacional del Te, integrat per tres dels principals productors, l’Índia, Sri Lanka i Indonèsia. El te és un producte essencialment asiàtic (79,9% el 1944), especialment de l’Índia, la Xina i Sri Lanka, els tres primers productors del món, i africà (10,1%) amb Kenya com a cinquè productor i soviètic (quart estat productor). L’exportació de te (elaborat) equivalgué el 1981 al 40% escàs del total obtingut, per la qual cosa és producte típic del comerç internacional que el sol portar de l’oceà Índic cap a l’Atlàntic. La Gran Bretanya n'ha estat tradicionalment el primer importador, bé que el consum s’estén cada cop més cap a l’Europa continental i els EUA. A més dels occidentals, hi ha tres nuclis consumidors importants: l’Àsia monsònica (Índia, Xina, Japó), que s’autoabasta; el món musulmà, on Turquia és un exportador mitjà i el Pakistan el tercer importador mundial (rere els EUA), seguit d’Egipte, l’Iraq i l’URSS, esdevinguda el quart importador. L’exportació sol procedir de les ribes asiàtiques de l’Índic (Sri Lanka, Índia) o de les africanes (Kenya, Malawi). En són excepcions l’Argentina, recent i Turquia, el més antic i de baixa qualitat, consumit als països àrabs.