i templer | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

templer

substantiu masculím
Història

Sumari de l’article

Fortalesa de l’orde del Temple, a Portugal
© Fototeca.cat-Corel
història hist
Membre d’un orde militar fundat a Jerusalem el 1118 pel cavaller de la Xampanya Hugues de Payens, amb altres cavallers francesos.

Tenien com a finalitat de socórrer els pelegrins que anaven a visitar els Llocs Sants i que sovint eren objecte de pillatges per part dels lladres sarraïns. Al principi prengueren el nom de pauperes comilitones Christi professaren la regla canonical de sant Agustí, a la qual afegiren el quart vot de defensar els pelegrins. El rei Balduí II de Jerusalem els instal·là en un palau situat dins el recinte de l’antic Temple de Salomó i per això adoptaren el nom d' Equites Militiae Templi Salomonis . El nou orde obtingué el reconeixement canònic al concili de Troyes (1128) i se li concedí una regla especial, que molts autors diuen que redactà Bernat de Claravall; consta almenys que aquest els donà suport en el concili i que escriví un opuscle propagandístic en favor del seu titular, De laude novae militiae ad Milites Templi . El papa els concedí aleshores un hàbit propi, amb mantell blanc i creu vermella. L’orde s’afermà ràpidament a Palestina, on posseí una xarxa de fortaleses i s’especialitzà en els afers de canvi i banca per als pelegrins que anaven a Terra Santa. Al mateix temps l’orde començà una campanya expansionista per l’Occident, que fou molt afavorida per l’ajut de Bernat de Claravall, fins al punt que adoptà en les seves esglésies l’austeritat cistercenca. A Occitània i als regnes septentrionals hispànics hom encomanà de fer proselitisme a Hug Rigald, que intervingué a Aragó el 1128 i a Catalunya obtingué que el comte Ramon Berenguer III professés en l’orde cinc dies abans de la seva mort. Això els valgué les primeres possessions a Mallén (Aragó) i Granyena (Segarra). L’orde s’expandí ràpidament per la Provença i per tot França, on passà a residir el seu gran mestre després de la pèrdua de Palestina i d’un quant temps de residència a Xipre. En aquest moment l’orde era ja una potència territorial i financera, com es veié en el moment de perdre Palestina, quan feren fallida diverses banques italianes. En centrar-se l’orde a l’Occident cristià trobà en els regnes hispànics un lloc adient per a desplegar la seva tasca contra l’islam, mentre que a França i a Itàlia s’especialitzà en la defensa dels petits senyors i propietaris que, en canvi del pagament d’un cens, es col·locaven sota la seva protecció, i actuà de financer de prínceps, sobretot del rei de França, a través del Temple de París, la comanda o casa més forta de l’Occident. Aquesta importància econòmica fou la causa de la desfeta de l’orde, acusat pel rei francès d’idolatria i de sodomia i d’altres abusos imaginaris, o almenys no comuns en l’orde. El rei Felip IV de França actuà per sorpresa el 1307, féu empresonar 138 cavallers i exigí al papa Climent V, que es trobava exiliat per les terres franceses, a procedir contra l’orde. El famós procés contra els templers durà del 1307 al 1314; a despit dels resultats favorables a l’orde o almenys poc convincents, pel que feia a la seva culpabilitat, de les comissions pontifícies i episcopals que el jutjaren en els diferents regnes de la cristiandat —l’orde tenia cinc províncies a Orient i dotze a Occident, amb uns 40 000 frares templers—, en fou decretada la supressió al concili de Viena del Delfinat (1311) per la pressió del rei francès, que féu xantatge al papa, a qui prometé de retirar el procés i les acusacions que volia fer contra el difunt papa Bonifaci VIII si abolia l’orde. Una butlla del papa Vox in excelso abolí l’orde l’abril del 1312, i una nova butlla, Ad providam , del juny del mateix any uní els seus béns a l’orde dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem (hospitaler). La sort dels frares fou dispar. A la corona catalanoaragonesa foren ben tractats, com a la majoria dels regnes hispànics, mentre que el rei francès els féu declarar culpables, féu morir a la foguera el gran mestre i alguns responsables i s’apropià els béns mobles de l’orde.

Els templers als Països Catalans

Als Països Catalans l’orde entrà, segons que s’ha indicat, el 1131, amb la professió del comte Ramon Berenguer III, i els anys següents rebé algunes altres petites donacions, que eren de moment administrades des de Provença, sense que fos fundada de moment cap casa ni comanda. La donació més important i que els obrí de bat a bat les portes del país vingué a conseqüència del testament d’Alfons I d’Aragó, que en el testament del 1131, confirmat el 1134, cedí als ordes del Temple i de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i als canonges del Sant Sepulcre els seus regnes. La noblesa aragonesa s’oposà, però, al compliment de les disposicions testamentàries del Bataller, la qual cosa provocà un enfrontament del regne d’Aragó amb la Santa Seu, que reivindicava els drets dels esmentats ordes. Amb el casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella (1137), el comte barceloní assumí l’assoliment de la solució dels problemes que plantejava el testament del Bataller. Fàcilment arribà a un acord amb els hospitalers i els cavallers del Sant Sepulcre, que hom materialitzà mitjançant la renúncia dels drets dels esmentats dos ordes en canvi d’importants concessions (1141). L’acord no s’esdevingué sinó fins l’any 1143, i el precediren encara una sèrie de negociacions a través d’ambaixadors enviats pel comte al mestre de Jerusalem. Pel dit acord l’orde del Temple obtenia en recompensa de la renúncia a la seva part del regne d’Aragó molts importants privilegis, entre els quals hom pot assenyalar, a part les donacions de castells i propietats, el delme de tots els censos, rendes i usatges que rebia personalment el comte, una cinquena part de les terres que hom conquerís als sarraïns, i, al mateix temps, l’exempció de qualsevol lleuda, usatge i peatge als seus dominis. A l’inici de l’establiment de l’orde a Catalunya, hom establí batlles encarregats d’administrar les possessions que hi havia adquirit l’orde, dependents a partir del 1143 del mestre de Provença, i certes parts d’Hispània, i que progressivament foren organitzades en comandes, les quals reberen el nom de cases , regides per un preceptor o comanador , el qual era nomenat pel mestre i el capítol provincial. Els frares podien ésser cavallers, sergents i capellans; acceptaven també donats i donades. És difícil d’assenyalar la data concreta de la creació de les diverses cases templeres als estats catalans, però hom pot afirmar que al s XII existien ja comanadors a les cases del Masdéu (Rosselló) el 1149, Palau (Barcelona) el 1151, Gardeny (Lleida) i Tortosa (Baix Ebre) el 1156, Montsó el 1163, Corbins (Segrià) el 1167, Barbens (Urgell) el 1168, Barberà (Conca de Barberà) el 1173, Ascó (Ribera d’Ebre), Granyena (Segarra) i Puig-reig (Berguedà) el 1181, Miravet (Ribera d’Ebre) i Selma (Alt Camp) el 1190, Aiguaviva (Gironès) el 1192, Horta de Sant Joan (Terra Alta) el 1194 i Juncosa (Garrigues) el 1199. Al s XIII n'hi havia a Vallfogona de Riucorb (Segarra) el 1211, Castelló d’Empúries (Alt Empordà) el 1217 i, amb motiu de la seva participació en la conquesta dels regnes de Mallorca i de València, hi organitzaren noves comandes, com les de la ciutat de Mallorca el 1230, Borriana (Plana Baixa) el 1234, València el 1239, Xivert (Baix Maestrat) el 1243, traslladada després a Peníscola (Baix Maestrat) l’any 1295. Els seus extensos dominis i, a més, els privilegis que obtingueren dels monarques catalans feren de l’orde del Temple l’organització política i econòmica més important del país. Els templers es destacaren com a consellers reials —fins i tot com a tutors del rei Jaume I, que passà uns quants anys de la seva infantesa al castell templer de Montsó, sota la guarda del mestre Guillem de Mont-rodon—, participaren en les corts, on el mestre tenia dret d’assistència, integrat en el braç eclesiàstic; sovint prestaren diners a la corona, com també a particulars, i fins i tot alguns autors han subratllat les seves tasques financeres i els han qualificats de primers banquers d’Europa. Les riqueses acumulades per l’orde, el seu excessiu poder i la introducció de diverses cerimònies secretes motivaren enveges i sospites sobre la moralitat dels seus membres, que culminaren en l’acció personal de Felip IV de França, el qual ordenà l’empresonament de tots els templers del seu regne la matinada del 13 d’octubre de 1307. A la fi d’aquest mes envià cartes a Jaume II de Catalunya-Aragó perquè procedís també contra els templers dels seus dominis. Malgrat la resistència del monarca català i fins i tot la seva decisió de defensar-los de les calúmnies llançades en contra d’ells, l’arribada de les confessions de culpabilitat arrencades als templers processats a París determinà un canvi d’actitud del monarca, que manà la detenció dels templers dels seus regnes (1 de desembre de 1307). Davant, però, la manera com hom havia actuat contra els templers francesos, els catalans decidiren de fer-se forts en alguns dels seus castells i oposar-se per les armes al manament reial, especialment Miravet, que no fou rendit sinó fins el desembre del 1308, i Montsó, que fins el maig del 1309 no fou capturat per l’exèrcit reial. Als templers catalans, després de diverses interrogacions diocesanes, els fou reconeguda la innocència en el concili provincial de Tarragona (4 de novembre de 1312). Ja abans, però, el papa Climent V al concili de Viena del Delfinat, malgrat les informacions favorables en general a l’orde, havia decretat per provisió apostòlica l’abolició de l’orde (22 de març de 1312), amb la protesta dels delegats catalans. Els béns del Temple foren assignats poc després als hospitalers, exceptuant els de diversos regnes hispànics. Jaume II, que des del principi del procés havia curat de posar en mans d’administradors reials les comandes del Temple, desplegà una gran activitat diplomàtica per tal d’obtenir del papa l’assignació a la corona dels esmentats béns. El 1317 hom arribà a un acord amb Joan XXII, pel qual fou creat l’orde de Montesa, amb els béns del Temple i de l’Hospital al Regne de València, mentre que les comandes amb els seus drets i béns que l’orde abolit tenia al Principat de Catalunya, Aragó i Mallorca passaren als hospitalers.

Col·laboració: 
APl / JMST
Llegir més...