Segons l’arma emprada, cal distingir el tir al blanc (silueta i precisió), el tir al vol (plat i colom) i el tir amb arc. Les competicions de tir admeses als Jocs Olímpics són el tir de velocitat amb pistola (60 trets en dues sèries a 25m; el blanc són unes siluetes d’1,60 m d’altura per 45 centímetres d’amplada, dividits en deu zones concèntriques), el tir amb pistola lliure (60 trets a 50 m sobre blancs quadrats amb 10 cercles concèntrics a partir de 5 centímetres), el tir amb carrabina amb blanc mòbil (60 trets a 50 m amb blanc mòbil exposat durant 5 segons i 2 segons i mig), el tir amb carrabina de calibre petit , el tir en tres posicions (dret, agenollat i ajagut, a 50 metres amb 40 trets en cadascuna de les posicions), el de fossa olímpica o Trap (al plat, a 75 metres, sobre 200 plats), skeet (a 200 plats en dues sèries de 75 i una de 50) i amb carrabina ajagut , a 60 metres. La perfecció tècnica en les armes, una acurada preparació i un extraordinari equilibri psíquic són elements molt importants en el tir. Les categories són establertes pel pes i el calibre de les armes. En molts països hi ha una federació d’armes de caça.
En el tir amb arc s’ha d’encertar un blanc rodó de 122 centímetres de diàmetre, dividit en 5 zones concèntriques de colors diferents, amb sagetes llançades mitjançant un arc, des de distàncies de 90, 70, 50 i 30m per als homes i de 70, 60, 50 i 30m per a les dones. Cada arquer ha de disparar tres sagetes en el temps màxim de dos minuts i mig, i abans de 20 segons l’arquer següent ha de començar la seva intervenció. La puntuació s’efectua sobre la base dels blancs aconseguits. Condició física, equilibri, punteria i tremp són les qualitats necessàries per als participants. Alguns concursos poden ésser disputats des de diverses posicions: drets, agenollats o des de terra. El tir al vol , practicat amb escopetes de caça sobre objectes mòbils a l’aire, comprèn el tir al plat , en el qual els competidors han d’encertar un disc llançat per una màquina especial que el projecta sempre en diferents direccions per tal de dificultar la punteria, i el tir al colom , en el qual el blanc és un colom o un altre ocell. Els coloms, tancats en unes caixes, són alliberats pel tirador mitjançant un mecanisme automàtic. El tir al vol pot ésser practicat individualment o per equips, a una distància fixa de 27 m o a distàncies que poden oscil·lar entre els 20 i 30 m.
El tir als Països Catalans
Als països Catalans les modalitats de tir més practicades són el tir amb arc, al blanc, al colom i al plat. El tir amb arc, practicat inicialment per grups excursionistes, s’institucionalitzà a través de l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore (1947), de la qual sorgí el Club d’Arquers de Catalunya (1948). L’any següent fou creada la Federació Catalana de Tir amb Arc, presidida per Eugeni Sants Chavala i Ibort.
El primer campionat de Catalunya fou celebrat a Barcelona (1950), així com el segon de l’Estat espanyol (1951), guanyat per Enric Tarragó. Entre els tiradors femenins es destacà Dolors Guasch, campiona d’Espanya els anys 1953, 1954, 1956, 1958 i 1959. Altres clubs catalans destacats són el Club d’Arquers Sabadell (1950), el Club Esportiu Essa, de Barcelona (1950), i la secció de tir amb arc del Centre d’Esports Manresà, creada el 1951. Hi ha federacions de tir amb arc també a València i Alacant.
El tir al blanc, practicat des de la darreria del segle XIX, organitzà campionats de l’Estat espanyol des de l’any 1900. El de 1905 se celebrà a Alacant i fou el primer dels Països Catalans. Hi ha representacions de l’organisme estatal espanyol a Alcoi, Alacant, Barcelona, Palma, Tarragona, Terrassa (una de les més destacades, fundada el 1944), Sabadell i València. Pel que fa al tir al colom, la primera societat dedicada a aquest esport fou la de Barcelona (1902), les instal·lacions de la qual, a Montjuïc, són considerades entre les millors d’Europa. També hi ha societats destacades al País Valencià (València, Alacant, Elx, Mutxamel i Alcoi) i a Palma. S'han destacat com a tiradors Josep Maria de Caralt i Borrell, segon comte de Caralt (que fou president de la federació espanyola), i Josep Maria Albors i Borràs, a València, entre altres.
El tir al plat, practicat ja abans de la Guerra Civil de 1936-39, assolí un auge important a partir del 1950. S'ha destacat la Societat de Tir al Plat de Girona, fundada el 1952. Des del 1953 fins al 1957 se celebrà anualment el campionat Barcelona-París, un any a cada ciutat. El 1953 se celebraren a Barcelona els campionats d’Europa de tir al plat. S'han destacat els tiradors Ramon Mascort, Jordi Serrahima i Antoni Tintoré, entre altres. La federació catalana d’aquest esport inclou els clubs de les Illes; la de València no inclou la província d’Alacant, vinculada a la federació murciana.